Encara que el terme estètica té diversos significats especials, en el context de les ciències socials és utilitzat preferentment per designar el conjunt d’investigacions que es troben relacionades amb les arts. Estètica és l’estudi del comportament i l’experiència de l’home en crear art, en percebre i comprendre l’art i en ser influït per l’art. L’art és el mitjà que promou una fusió de l’individu amb el tot; l’home, per depassar els límits que li imposa la individualitat i convertir-la en social ha d’apropiar-se d’altres experiències que l’atreguin poderosament i així poder compartir-les i sentir-les amb els altres éssers. L’estètica manté una estreta relació amb l’art mitjançant la bellesa, la satisfacció, l’harmonia i les emocions que provoca una obra d’art; el gust és l’instrument de què disposem perquè una obra d’art ens agradi o ens desagradi, ens emocioni o no, i en funció d’aquestes íntimes i intransferibles sensacions emetem un judici estètic sobre allò que observem. L’esport és una manifestació humana que esdevé una obra d’art, en la naturalesa de la qual es troba subjacent l’espectacle esportiu que concita enormes mostres de satisfacció, emoció i adhesió gairebé arreu del món, i configura per dret propi un art esportiu i, en conseqüència, una genuïna estètica esportiva.

I

    Des del punt de vista històric, hi ha hagut moltes civilitzacions que han considerat el model del cos i les seves manifestacions corporals com un valor estètic de primera categoria. Fins i tot alguns pobles primitius han valorat més la bellesa plàstica que no pas l’eficàcia en les pràctiques lúdiques agonístiques. En la nostra època, l’esport es decanta indefectiblement pel rendiment, en detriment de la bellesa, perquè la bellesa deixa indiferents la majoria de practicants i espectadors, l’admiració s’adreça sobretot a l’eficàcia i al poder corporal i mental, i valora amb exclusivitat el triomf per damunt de qualsevol altra consideració d’ordre estètic.
En el moment d’analitzar sota el calidoscopi de l’estètica l’esport institucionalitzat, apareixen els primers interrogants: per què es dóna una adhesió massiva del públic a l’espectacle esportiu i a la pràctica de l’esport? Per què hi ha aquest enorme interès pels grans esdeveniments esportius: Jocs Olímpics, Campionats del món, Jocs Panamericans, Torneigs de Tennis, etc.? Perquè l’esport és primer que tot un relat èpic, una bella història, on s’encreuen l’emoció, la imaginació i la màgia que hi són inherents.
Però, per què és una bella història? L’esport és bell en si i per si –Pierre de Coubertain, restaurador i impulsor dels Jocs Olímpics moderns, gosa fer l’afirmació ontològica de l’esport com a bellesa en el primer vers de la seva Oda Olímpica, que diu així “Oh, esport!, tu ets bellesa”–, però no és bell en virtut d’alguna cosa externa, per la qual cosa cal definir la naturalesa de la seva estètica. L’estètica de l’esport consta de dues parts: en primer lloc és una estètica de la comunicació –què hi ha de bell en l’esport? Què ens n’atreu?– En segon lloc és una estètica de la creació –on és l’obra? I l’autor? On rau l’originalitat de l’obra?
L’essència de la bellesa de l’esport enclou l’ordre, la proporció, la simetria, l’harmonia... que són fonamentalment interaccions que no poden ser identificades únicament mitjançant els sentits; aquests només són agents que actuen a través de l’esperit. Per tant, no són els sentits, sinó l’esperit allò que copsa la bellesa i que posseeix l’experiència de l’estètica de l’esport.
L’esport és un espectacle en què l’esportista es comunica amb els espectadors posant-se a prova en un conflicte amb un altre/a esportista de nivell competitiu similar; ambdós desenvolupen tasques semblants i el paper de les expectatives hi acompleix una funció important. Si busquem les estructures racionals que fonamenten l’estètica de l’esport amb la comunicació i la seva força d’atracció i expectació, descobrim el següent:

II

    El deporte es una manifestación que posee un aspecto plástico y coreográfico formidable. En los espectáculos deportivos el espectador puede contemplar una agradable combinación de actitudes, movimientos, formas y colores que proporcionan indudablemente un efecto estético espectacular y por tanto bello y agradable. Se trata del placer externo de las sensaciones.
El deporte es una actividad que promueve un código ético definido. La práctica del deporte o el espectáculo deportivo conllevan en su currículum oculto los valores del deporte que corresponden a los valores de la Modernidad: trabajo, esfuerzo, disciplina, respeto, igualdad, sentido de equipo, espíritu ganador, aceptación de la derrota, superación, progreso, récord, etc. El deporte forja el carácter de los deportistas e inculca los valores que conlleva el deporte. La competición produce excelencia, induciendo a los deportistas al esfuerzo, la superación, el progreso y la marca personal, muestra los límites y las potencialidades de cada cual y proporciona la seguridad y autoestima necesarias para el crecimiento personal. El deporte como microcosmos de la realidad social, si es interpretado correctamente, puede convertirse en un excelente laboratorio lúdico que prepara para la vida.
    El deporte es una práctica humana y civilizada. El deporte es una manifestación humana practicada por deportistas y seguida con expectación por los espectadores que se fundamenta en un conflicto competitivo en el que la agresividad y el esfuerzo extremos deben compatibilizarse con el respeto a las normas y a los rivales en pos de la victoria. Los valores humanos resurgen en el conflicto deportivo y también la degradación de los mismos cuando el encuentro o la competición se degenera. El deporte goza de un instrumento original que nace en sus orígenes durante la Inglaterra dieciochesca que es el concepto de deportividad –fair play–, que fue creado inicialmente por la burguesía introductora del deporte como una ideología defensiva que utilizaron en el proceso de civilización de los brutales juegos colectivos practicados por las clases bajas con particular rudeza y peligro y que precedieron a los juegos deportivos actuales. Es un placer moral observar las conductas humanas notables en los lances del juego al margen del propio convencionalismo de la competición. La racionalización de los juegos tradicionales, que luego fueron transformados en deporte, la elaboración de normas estrictas que reglaron el deporte para reducir la agresividad y violencia del juego, el fair play y las conductas humanas ejemplarizantes que se dan en los encuentros humanizan y civilizan al deporte.
    El deporte presenta un aspecto racional y especializado. El conflicto deportivo destila un placer para los entendidos que disfrutan mucho más que el lego de las acciones concretas y especializadas que allí se observan. Desde el punto de vista técnico, el juego se reconoce mediante los ángulos, las líneas, las trayectorias, los espacios y las situaciones de equilibrio y desequilibrio. Desde el punto de vista táctico, las acciones colectivas e individuales previamente trabajadas y consensuadas se sincronizan para controlar el ritmo de juego y dominar los espacios clave. La estrategia consiste en la gestión, control y explotación de los recursos humanos, cognitivos, psicológicos, materiales, comunicativos o financieros que cada equipo utiliza para lograr la victoria. Es la belleza de la técnica, la táctica y la estrategia que, de forma independiente y a la vez integrada, proporcionan un placer exclusivo al conocedor y al experto.
En el deporte encontramos buenos niveles de imaginación, ingenio y creatividad. Es la estética de la creación del deporte. A pesar de los peligros que acechan al desarrollo espontáneo del espíritu creativo en la concepción y práctica del deporte –desludificación, trascendentalización, mercantilización, sensacionalismo, especialización, robotización–, en el deporte existen altos niveles de imaginación y creatividad. La personalidad, el estilo, la autoridad moral, la capacidad de imponerse y la autoridad moral de un campeón en el terreno de juego son una muestra constante de creación. El estilo es la originalidad propia e intransferible que muestra un jugador en el momento de efectuar las acciones técnicas del juego, la autoridad moral y la personalidad se expresan mejor en el campo de la táctica y de la estrategia. También debemos contemplar la creatividad colectiva en la que participan todos los integrantes del duelo deportivo, en éste el resultado no se puede prever y la incertidumbre envuelve el ambiente en torno aun conflicto generado entre adversarios enfrentados con el fin de obtener algo fuera de los propios contrincantes: la victoria. En cada encuentro deportivo se asiste a un acontecimiento único e irrepetible que genera una nueva y original obra deportiva, es decir una auténtica obra de arte.
    En el deporte se articula una utopía social hecha realidad: la sociedad sin clases. Es la estética de la igualdad que se pone de manifiesto en las demostraciones deportivas en las que se ensaya una sociedad sin clases ni distinciones. En los estadios y canchas deportivas se produce continuamente un milagro social, ya que se construye una insólita convivencia entre los diversos estamentos socioeconómicos de la sociedad que participan del espectáculo deportivo. Cada grupo social ocupa su lugar en el estadio en función de su estatus y su posición económica (laterales, goles, tribuna inferior y superior, palco de autoridades) y todos juntos animan, sufren, disfrutan, ganan o pierden con el equipo deportivo que representa al club, la ciudad, al país o a un colectivo determinado. El espectador deportivo no es únicamente un consumidor de espectáculo, a diferencia de un melómano o un cinéfilo, él forma parte del espectáculo. En la estética de la igualdad se aparcan momentáneamente las posiciones y diferencias de los participantes, se socializan las emociones y se propicia la participación deportiva igualitaria y equitativa por encima de cualquier consideración étnica, religiosa, social, económica o ideológica.

III

    iL’esport és una manifestació que té un aspecte plàstic i coreogràfic formidable. Als espectacles esportius l’espectador pot contemplar una agradable combinació d’actituds, moviments col·lectius, formes i colors que proporcionen indubtablement un efecte estètic espectacular i, doncs, bell i agradable. Es tracta del plaer extern de les sensacions.
L’esport és una activitat que promou un codi ètic definit. La pràctica de l’esport o l’espectacle esportiu comporten en el seu currículum ocult els valors de l’esport que corresponen als valors de la Modernitat: treball, esforç, disciplina, respecte, igualtat, sentit d’equip, esperit guanyador, acceptació de la derrota, superació, progrés, rècord, competir, etc. L’esport forja el caràcter dels esportistes i inculca els valors que comporta l’esport. La competició produeix excel·lència, i indueix els esportistes a l’esforç, la superació, el progrés i la marca personal, mostra els límits i les potencialitats de cadascú i proporciona la seguretat i l’autoestima necessàries per al creixement personal. L’esport, com a microcosmos de la realitat social, si és interpretat correctament, es pot convertir en un excel·lent laboratori lúdic que prepara per a la vida.
L’esport és una pràctica humana i civilitzada. L’esport és una manifestació humana practicada per esportistes i seguida amb expectació pels espectadors, que es fonamenta en un conflicte competitiu en el qual l’agressivitat i l’esforç extrems han de compatibilitzar-se amb el respecte a les normes i als rivals en l’afany de victòria. Els valors humans ressorgeixen en el conflicte esportiu i també n’apareix la degradació quan el partit o la competició degenera. L’esport gaudeix d’un instrument original que neix en els seus orígens durant l’Anglaterra vuitcentista, que és el concepte d’esportivitat –fair play– que va ser creat inicialment per la burgesia introductora de l’esport, com una ideologia defensiva que van utilitzar en el procés de civilització dels brutals jocs col·lectius practicats per les classes baixes amb particular rudesa i perill i que van precedir els jocs esportius actuals. És un plaer moral observar les conductes humanes notables en les accions del joc al marge del mateix convencionalisme de la competició. La racionalització dels jocs tradicionals, que després van ser transformats en esport, l’elaboració de normes estrictes que van reglar l’esport per a reduir-ne l’agressivitat i la violència del joc, el fair play i les conductes humanes exemplificants que es donen en les competicions humanitzen i civilitzen a l’esport.
L’esport presenta un aspecte racional i especialitzat. El conflicte esportiu destil·la un plaer per als entesos, que gaudeixen molt més que no pas el llec de les accions concretes i especialitzades que s’hi observen. Des del punt de vista tècnic, el joc es reconeix mitjançant els angles, les línies, les trajectòries, els espais i les situacions d’equilibri i desequilibri. Des del punt de vista tàctic, les accions col·lectives i individuals, treballades i consensuades prèviament, se sincronitzen per controlar el ritme de joc i dominar els espais clau. L’estratègia consisteix en la gestió, el control i l’explotació dels recursos humans, cognitius, psicològics, materials, comunicatius o financers que cada equip utilitza per assolir la victòria. És la bellesa de la tècnica, la tàctica i l’estratègia que, de forma independent i alhora integrada, proporcionen un plaer exclusiu al coneixedor i a l’expert.
A l’esport hi trobem bons nivells d’imaginació, enginy i creativitat. És l’estètica de la creació de l’esport. Malgrat els perills que sotgen el desenvolupament espontani de l’esperit creatiu en la concepció i pràctica de l’esport –desludificació, transcendentalització, mercantilització, sensacionalisme, especialització, robotització–, a l’esport existeixen alts nivells d’imaginació i creativitat. La personalitat, l’estil, l’autoritat moral, la capacitat d’imposar-se i l’autoritat moral d’un campió en el terreny de joc són una mostra constant de creació. L’estil és l’originalitat pròpia i intransferible que mostra un jugador en el moment d’efectuar les accions tècniques del joc, l’autoritat moral i la personalitat s’expressen millor en el camp de la tàctica i de l’estratègia. També hem de contemplar la creativitat col·lectiva en la qual participen tots els integrants del duel esportiu; en aquest, el resultat no es pot preveure i la incertesa embolcalla l’ambient al voltant d’un conflicte generat entre adversaris enfrontats amb la finalitat d’obtenir alguna cosa externa als mateixos contrincants: la victòria. En cada trobada esportiva s’assisteix a un esdeveniment únic i irrepetible que genera una nova i original obra esportiva, és a dir una autèntica obra d’art.
A l’esport s’hi articula una utopia social feta realitat: la societat sense classes. És l’estètica de la igualtat que es posa de manifest en les demostracions esportives, en les quals s’assaja una societat sense classes ni distincions. Als estadis i a les pistes esportives es produeix contínuament un miracle social, ja que es construeix una insòlita convivència entre els diversos estaments socioeconòmics de la societat que participen de l’espectacle esportiu. Cada grup social ocupa el seu lloc a l’estadi en funció del seu estatus i la seva posició econòmica (laterals, gols, tribuna inferior i superior, llotja d’autoritats) i tots junts animen, pateixen, gaudeixen, guanyen o perden amb l’equip esportiu que representa el club, la ciutat, el país o un col.lectiu determinat. L’espectador esportiu no és únicament un consumidor d’espectacle, a diferència d’un melòman o un cinèfil. Ell forma part de l’espectacle. A l’estètica de la igualtat, s’aparquen momentàniament les posicions i les diferències dels participants, se socialitzen les emocions i es propicia la participació esportiva, igualitària i equitativa per sobre de qualsevol consideració ètnica, religiosa, social, econòmica o ideològica.

IV (Epíleg)

    L’esport és una metàfora de la societat que el fa possible; tanmateix, l’obra esportiva captiva de forma distinta el participant i l’espectador de com els captiva la realitat social, ja que en la contemplació i la participació en una obra esportiva es trenca temporalment amb els lligams de la realitat; i en aquest agradable segrest emocional resideix la clau del plaer i l’adhesió que proporciona la pràctica i l’espectacle esportiu. D’aquí neix el principi estètic fonamental de l’esport.

Javier Olivera Betrán
jolivera@gencat.net