L’esport també pot inspirar poesia
Oriol Casassas:
català, metge i poeta

Ramon balius i juli

Resum
    Per primera vegada, el nostre espai L’esport també pot inspirar poesia acull un metge-poeta que fou esportista i alhora és un estimat amic. Em refereixo a l’Oriol Casassas i Simó (Sabadell, Vallès Occidental, 1923).
    L’Oriol és un destacat pediatra, membre Emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha exercit aquesta especialitat amb dedicació total, praxi acurada i teorètica profunda. Segons la síntesi, molt completa, que proporciona l’Institut d’Estudis Catalans sobre la personalitat del Dr. Casassas, hem d’assenyalar que ha prestat principal atenció als problemes socials de la Medicina (és coautor de “La Pediatria en el suburbi”, “Epidemiologia social de la infància a Catalunya” i “Funció social de la Medicina”); a qüestions d’història de la Medicina (és autor de “La Medicina Catalana del segle XX”, de “Cent Anys de Pediatria a Catalunya”, “Josep Alsina i Bofill, l’exemple” i d’estudis biogràfics sobre August Pi i Sunyer, Jordi Gol, Pere Calafell, Josep Trueta, etc.); i a aspectes lingüístics (és coautor dels Vocabularis Mèdics i director del Diccionari Enciclopèdic de Medicina). Ha presidit la Societat Catalana de Pediatria, la Societat Catalana de Biologia (filial de l’IEC) i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. Ha rebut el premi Jordi Gol i Gurina a la trajectòria professional i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
    Aquest esquemàtic currículum permet que, aquell que no conegui l’Oriol Casassas, dedueixi fàcilment que es troba davant d’una personalitat que ha dedicat sempre totes les seves activitats al seu país. Estimar el país és estimar la terra, per la qual cosa no ha d’estranyar que la muntanya i l’excursionisme hagin ocupat un espai molt important de la seva joventut. Hem sabut que havia practicat el basquetbol; jugava a la Unió Esportiva de Sants, un club que aquells anys competia amb equips com el Laietà, el Joventut, el Barcelona, l’Espanyol... Segons ens explicava jocosament, el Sants era un equip dels anomenats “ascensor”, entre primera i segona categoria.
    Fa uns mesos, vaig tenir el plaer d’escoltar un recital poètic de l’Oriol, basat essencialment en el seu llibre de poemes “Primer –i últim– Llibre d’Exercicis”, publicat per “Els llibres de les Quatre Estacions”, l’any 1973, amb pròleg de Joan Oliver, fill de Saba­dell com ell. L’obra va ser guardonada amb el Premi Salvat-Papasseit, 1972. Segons Joan Oliver,“El metge-pintor o el metge-poeta em semblen més complets en tant que homes i en tant que metges; els sento més prop de mi i m’inspiren més confiança”. Aquest volum “traeix, al meu parer, la modèstia amb què el metge entra a la sardana lírica, com si volgués fer perdonar la seva, diguem-ne, intrusió”. Aleshores passa a explicar-nos el secret de l’estructura poètica del llibre: “Gairebé tots els poemes d’aquesta sèrie recolzen en altres tantes composicions de poetes coneguts, però no són, de cap manera, un pastitx ni una paràfrasi; aquí, els models són presos com un punt de partida. No són tampoc una paròdia, fora d’algun tret extern que el poeta tomba cap al burlesc, en algun joc de paraules sobre el títol o a l’entorn d’un vers característic, com si així volgués facilitar la identificació del prototipus escollit”. Per a Casassas, aquest és un llibre d’exercicis que, sens dubte, ha posat a prova la seva capacitat poètica, en voler seguir l’estil característic de poetes coneguts i reconeguts. No té intenció de tornar a realitzar l’experiència “primer –i últim–” escriu, que va representar-li un esforç difícil, que el prologuista no li reconeix quan opina que “restringeix la seva llibertat d’expressió i la volada lírica...