Apunts per al segle XXI
Adolescència, esport i creixement personal
Del nen fantasiós que juga i assaja
conductes motrius,
a l’adolescent imaginatiu, entusiasta i esportista
i a l’adult pragmàtic, productiu i practicant.
Els adolescents són un grup
de la població complex i difícil, a causa dels canvis
profunds que experimenten i pels reptes i pressions que s’acosten,
ja que no tenen prou maduresa i autonomia, però que posseeixen
una gran sensibilitat i energia, encara que condicionades per una inestabilitat
emocional constant. Sovint, l’adolescència ha estat mal
interpretada i pitjor resolta pels adults, en els processos socials
i educatius que s’han articulat per al seu correcte desenvolupament
cap a la recerca de la maduresa autònoma. Els adolescents, en
el procés de transició que descabdellen des de l’etapa
infantil fins arribar a l’etapa adulta, se senten sovint incompresos,
insegurs i insatisfets, cosa que podem reconèixer per l’abandonament
de bons hàbits i activitats i per l’adquisició d’altres
conductes, sovint rebutjables, amb caràcter d’autoafirmació,
que suposen un autèntic crit adreçat a progenitors, educadors
i a la societat en general, per reclamar atenció i comprensió durant
el seu creixement personal.
Els adolescents dels països desenvolupats, igual que la resta de
la població, es troben amenaçats pel sedentarisme, la sobrealimentació,
la creixent automatització, la recerca de la immediatesa, el gaudi
irracional i abusiu de la societat del benestar i l’absència
de la pedagogia de l’esforç.
En aquesta etapa, la més conflictiva per al rendiment, el comportament
i la conflictivitat general, es gesta una rebel·lia familiar i
social i es comencen a abandonar alguns hàbits i pràctiques
de la infància, com ara la pràctica esportiva, les creences
religioses (si es troben implantades prèviament) o, en alguns
casos, l’aplicació en els estudis. En un percentatge significatiu
de casos, s’inicia l’absentisme escolar, el coqueteig amb
les drogues, els vehicles de motor, el sexe, les actituds incíviques
i, en un percentatge menor, però creixent en els grans nuclis
urbans de població, la integració en grups o bandes de
carrer.
Segons estudis recents, l’activitat física i l’esport
sistemàtic suposen per als adolescents practicants un excel·lent
mitjà per canalitzar la seva agressivitat natural, els fa trobar-se
bé amb ells mateixos, milloren la relació amb pares i educadors,
se senten situats socialment i obtenen millors qualificacions escolars
que els adolescents sedentaris.
I
En altres temps, l’adolescència no existia com a etapa dintre
de l’estructuració d’un cicle vital de l’individu.
L’esperança de vida era sensiblement inferior a l’actual;
durant gran part de la història de la humanitat, aquesta rondava
els quaranta anys, i es va apropar als cinquanta a principi del segle
XX, mentre que en l’actualitat hem arribat als vuitanta anys de
mitjana. En èpoques anteriors, l’individu, condicionat per
una esperança de vida menor, passava de nen a adult a través
de proves socials institucionals o pel simple fet de superar (o no) les
necessitats quotidianes de la difícil prova de la supervivència.
Entre les primeres tenim els ritus d’iniciació, que eren
generalment proves físiques de valor i determinació, que
confirmaven l’efebus, en cas d’èxit, com a adult amb
drets i obligacions. Entre les segones, tenim l’escruixidora dada
dels milers i milers de nens i nenes que han mort i que moren quotidianament
per manca d’empara familiar, social i econòmica, sense poder
accedir a l’etapa adulta.
A hores d’ara, l’adolescència s’ha configurat
com una etapa clau en el procés de desenvolupament d’un
individu; aquest tractament específic ha merescut una atenció especialitzada
en l’àmbit mèdic, psicològic, social, cultural,
educatiu i també econòmic (com a consumidors). Encara que
hi ha una gran diferència entre els adolescents dels països
desenvolupats, amb una esperança de vida inicial molt alta, i
els adolescents de països pobres o de països en vies de desenvolupament,
on l’adolescència es troba profundament condicionada per
una esperança de vida curta i amb escasses possibilitats d’arribar
a una vida digna (per la pobresa extrema i la fam, l’explotació laboral,
l’enrolament militar en un conflicte bèl·lic, la
semiesclavitud, la mort per embaràs i part o la sida).
En les albors del tercer mil·lenni de la nostra era, immersos
en un esperançador procés global de sensibilització i
conscienciació per reequilibrar els greus desequilibris de la
humanitat, és imprescindible atendre, prioritàriament,
les necessitats especials dels països menys avançats, en
els quals viuen la majoria dels adolescents del món, per tal d’establir
polítiques eficients de desenvolupament econòmic, social
i mediambiental per dotar aquest nucli poblacional d’un marc adequat
per poder arribar a una formació bàsica i a una vida digna
i en pau. En aquesta línia, els reptes més apressants s’haurien
de concentrar a lluitar eficaçment contra la pobresa (sense base
econòmica no hi ha progrés), a vetllar perquè els
nens i nenes de tot el món puguin estar escolaritzats, si més
no fins als 14 anys, per poder concloure almenys un cicle complet d’educació primària
(la inversió en educació és la més rendible
de les inversions a mitjà i llarg termini) i a arribar a eliminar
les desigualtats entre els gèneres en l’educació per
tal d’aconseguir que les dones puguin participar plenament en la
societat i en l’economia (sense la participació real de
la dona en el sistema social i productiu no existeix desenvolupament
integral). El grup social adolescent constitueix, per definició biològica,
l’esperança de les noves generacions; sense treballar
adequadament amb ells en un marc raonable i digne, senzillament,
el futur no existeix.
En l’actualitat, l’adolescència esdevé una
etapa crítica des del punt de vista familiar, social, educatiu
i productiu. L’adolescent immadur, però amb anhels d’obtenir
una reafirmació personal, autonomia i reconeixement social es
troba, sovint, a la corda fluixa, de tal manera que pot decantar-se d’una
banda o de l’altra. Un procés formatiu efectiu, un context
social adequat i un reforç familiar recurrent, a més d’un
autoreforç pel progrés personal i la seva futura ubicació en
l’entorn productiu, solen ser eixos vertebradors d’una orientació correcta.
Per contra, un procés formatiu desprestigiat i deslegitimat socialment,
un context social agressiu, insegur i intimidador, la inexistència
del referent familiar per manca d’atenció, el ‘passotisme’,
el ressentiment contra el present i la desesperança davant el
futur, conformen un perillós còctel que duu sovint els
adolescents al caire de l’abisme.
Davant d’aquesta situació, l’activitat física
i l’esport poden contribuir a ajudar els/les adolescents a descobrir
les seves conviccions (ètica de la convicció), a assumir
les seves responsabilitats (ètica de la responsabilitat), a millorar
la seva autoestima, a assajar el món adult a través del
microcosmos esport i a situar-los satisfactòriament en el
teixit social.
II
Segons l’estudi basat en una enquesta realitzada per Joan Carles
Suris, investigador de l’Institut de Medicina Social i Preventiva
de Lausana (Suïssa) i Núria Parera, de l’Institut Dexeus
de Barcelona, a 6.928 estudiants d’entre 14 i 19 anys de 84 Instituts
de Catalunya, publicat a l’últim número de la revista
International Journal of Adolescent Medicine and Health, els adolescents
que practiquen activitat física voluntària, almenys una
vegada per setmana, treuen millors notes a l’Institut, se senten
més a gust amb el seu cos i tenen millors relacions amb els seus
pares, germans i educadors, que no pas els que no practiquen més
activitat física que la de l’assignatura de l’educació física.
Aquest estudi, que es basa en l’Enquesta de Salut dels Adolescents
realitzada a Catalunya el 2001, també estableix que el percentatge
d’adolescents que practiquen activitat física es redueix
amb l’edat (a major edat menor pràctica, abandonament progressiu
d’un hàbit). En els nois, el 80 % registrat entre els enquestats
de 15 anys (l’edat de màxima activitat) es redueix fins
a un 55 % entre els de 19 anys. En les noies, el percentatge cau des
d’un 58 % als 14 anys (l’edat de màxima
activitat) fins a un 33 % als 19 anys.
Però el resultat més revelador es refereix a la relació existent
entre el rendiment acadèmic i l’activitat física
sistematitzada. Per als nois, el risc de treure males notes es redueix
en un 26 % amb la pràctica habitual d’activitat física.
Per a les noies, el risc es redueix en un 34 %.
L’esport és una de les pràctiques que solen abandonar-se
amb més freqüència (segons diuen les enquestes) en
el període adolescent, tant en la versió més recreativa
com en la versió més competitiva. L’adolescent abandona
alguns hàbits d’etapes anteriors i n’adquireix altres
de nous, i amb això va conformant una nova personalitat i un nou
estil de vida. Molts dels adolescents que abandonen l’esport en
aquest període ja mai no s’hi tornen a retrobar, per la
qual cosa les decisions i actuacions en aquesta fase són
fonamentals per al futur de la seva vida activa.
Segons estudis pendents de publicar, de la mateixa
font, les causes de l’abandonament de l’activitat física
i/o l’esport
en l’adolescència es produeixen, essencialment,
pel fet que el la/adolescent es queda sense temps per a la
pràctica física
i/o esportiva en descobrir altres activitats que li interessen
més,
perquè són més gratificants i menys esforçades.
III
Els organismes internacionals i el consens
d’especialistes recomanen,
per als adolescents, tres sessions d’almenys 30 minuts d’activitat
física intensa a la setmana, per arribar a obtenir un estat de
forma correcte i tots els beneficis intrínsecs que comporta l’activitat
física sistemàtica.
L’esport (model corporal ascètic) ha estat l’activitat
física per excel·lència per la qual han optat la
majoria dels nostres adolescents en el seu temps de lleure actiu; tanmateix,
existeixen altres models corporals corresponents a altres pràctiques
físiques, que completen l’arc opcional motriu recreatiu
en els nostres dies: el model corporal hedonista-ecologista (els esports
d’aventura), el model corporal narcisista (les pràctiques
corporals implicades en el culte al cos), el model corporal etnomotriu
(fonamentat en la reelaboració i modernització de jocs
i esports tradicionals), el model corporal místic (pràctiques
de interiorització i de reafirmació personal) o el model
corporal escènic (jocs vivenciats).
En un intent d’assolir una pluralitat d’hàbits i d’opcions,
l’adolescent pot optar per qualsevol d’aquests models i pràctiques,
en funció dels seus gustos i necessitats, o per més d’un
alhora, però allò que és veritablement important és
que el nostre adolescent s’exerciti amb el seu cos, sistemàticament,
en qualsevol d’aquestes propostes i arribi a consolidar un hàbit
de conducta física que l’acompanyi i l’ajudi
durant tot el seu cicle vital.
Sovint, l’activitat física intensa i l’esport s’han
presentat com a activitats molt competitives, on l’única
cosa vàlida és la victòria i obtenir una fita (medalla,
campionat, ser el millor), objectius que cada vegada connecten pitjor
amb la mentalitat d’avui. Tanmateix, sabem que el mateix esport
es pot interpretar i practicar de manera més recreativa i gratificant,
quan la cosa fonamental no és guanyar per damunt de tot, sinó gaudir
de les emocions que et proporciona l’activitat competitiva i passar-ho
bé en companyia de la gent que t’agrada. Aquesta és
una orientació de l’esport d’avui que cada vegada
s’està imposant més en el nostre entorn i que pot
ser l’incentiu perquè una part important dels nostres adolescents
continuïn lligats a la pràctica esportiva en aquest període,
tot consolidant un hàbit essencial.
L’activitat física intensa i l’esport poden ser un
mitjà excel·lent per a canalitzar l’agressivitat
natural de l’adolescent, per tal que aprengui a dominar el seu
cos i les seves passions. A través de l’activitat física
i de l’esport, el jove perfecciona la seva destresa física,
descobreix els límits del seu cos i optimitza la seva motricitat,
forja el caràcter, adopta valors, s’obre a les qüestions
socials, reforça l’esperit de cooperació i li són
inculcats, des de la pràctica física, hàbits
saludables de conducta corporal.
En aquest període, l’adolescent pateix grans canvis corporals
i mentals que ha d’assumir ben de pressa; l’activitat física
i l’esport el poden ajudar a culminar aquests canvis amb èxit,
i arribar a una plenitud que li permeti saber gaudir i utilitzar el seu
cos en l’etapa adulta. L’esport pot ser un magnífic
company de viatge que ens ajuda a superar els canvis que inevitablement
pateix el nostre cos i la nostra ment, des de la infància fins
a la tercera edat. L’home ha d’acceptar satisfactòriament,
des de la dinàmica de la pràctica corporal, la recreació i
la competència, les inevitables transformacions físiques
i mentals a què qualsevol ésser humà es troba sotmès,
però és en l’adolescència on li cal vivenciar
i comprendre aquest procés.
En el període de l’adolescència és molt important
la figura de l’educador líder per poder canalitzar els dubtes
i les incertituds, recaptar la naturalesa emprenedora dels nostres joves
i projectar-ho cap a la realizació d’una empresa on es posin
a prova les seves conviccions i les seves responsabilitats. Creiem decididament
en la figura de l’educador entusiasta que es guanya els nois i
noies per conduir-los a un projecte ambiciós (perquè no
esportiu) que ells viuen com a una autèntica aventura. En aquest
període, per als adolescents la figura del pare o de la mare sovint
es troben en crisi i altres figures poden substituir-los i ho han de
fer: l’amic, l’educador, l’entrenador. La figura de
l’entrenador, del professor d’educació física,
de l’especialista, pot exercir un paper important en la formació i
orientació de l’adolescent i en la conducció cap
a l’adquisició d’un estil de vida sa i actiu, amb
hàbits saludables, coherent amb ell mateix i amb el seu entorn,
mitjançant la participació activa en un projecte estimulant.
Aquest paper ha de reforçar la figura de l’educador acadèmic
i la dels pares. Per tot això, la intercomunicació, la
identificació d’objectius i l’assumpció d’una
estratègia viable i compartida per totes les parts pot reportar
uns fruits excel·lents en la conducció dels
nostres adolescents.
L’esport, com a pràctica universal i global entre els adolescents
de tot el món, té la important responsabilitat de propiciar
l’avenç cap a la multiculturalitat, la solidaritat i la
implantació d’una ètica global comuna, que abordi
els problemes més urgents de la humanitat.
Epíleg
Tradicionalment, l’esport ha estat vist com una activitat lúdica
basada en l’esforç físic i la competició,
que distreu els nens i adolescents del rendiment acadèmic, eminentment
mental, però també fonamentat en l’esforç i
la competència. En l’imaginari col·lectiu de pares,
educadors, gestors socials i polítics, l’activitat formativa
dels adolescents correspon fonamentalment al rendiment intel·lectual,
no pas al físic. L’estudi citat i d’altres similars
trenquen el mite sobre la mala transferència entre el rendiment
acadèmic i l’activitat física i l’esport, però alhora
també reforcen el paper de les pràctiques físiques
sistematitzades en el creixement personal dels adolescents
i en el seu encaix social.
És evident que per a un creixement personal harmònic i eficient
cal desenvolupar un conjunt d’activitats múltiples
i diverses entre elles, però que s’implementen
per dotar l’adolescent
d’una autèntica formació integral,
sustentada en una sòlida ètica de la convicció i
en una decidida ètica
de la responsabilitat.
L’activitat física i l’esport haurien de ser l’eix
conductor d’aquesta política en l’etapa adolescent
i així poder col·laborar amb eficàcia en el creixement
personal dels nostres joves, atès que som, per estructura filogenètica,
un cos dissenyat per moure’s i desplegar una complexa gamma de
conductes motrius. L’home, davant situacions de canvis profunds
(com els que es produeixen en l’adolescència) necessita
d’una íntima atenció corporal i d’un major
contacte amb la pràctica física per tal de poder integrar-se,
de manera eficient i satisfactòria, a la nova realitat.
Javier Olivera Betrán
|