Tàctica, tècnica i estratègia. Un enfocament funcional

Autor: Josep Solà Santesmases
Facultat de Psicologia.
Universitat Autònoma de Barcelona

Director: Dr. Josep Roca Balasch
INEFC-Barcelona.
Universitat de Barcelona

Resum
L’origen d’aquesta tesi doctoral se situa en l’assumpció per part de l’autor de la necessitat d’una bona teoria per establir línies de recerca experimental correctes, la relació existent entre el comportament motor i la intel·ligència humana i, en darrer lloc, tractar d’emfatitzar l’apropament del desenvolupament teòric a l’aplicació pràctica que doni sentit als pedagogs esportius i reverteixi significativament en la societat. En aquest context, es desenvolupa l’aprofundiment teòric de la tàctica esportiva com a comportament intel·ligent en el marc de la dimensió qualitativa del model de camp psicològic funcional (formalitat psicològica, materialitat biològica i finalitat adaptativa) i es proposa un model didàctic d’intervenció pedagògica que respon als diferents nivells funcionals. La tàctica esportiva, com a interacció social interpretativa i integració funcional amb els comportaments perceptius motors, permet d’oferir una classificació funcional dels esports en funció de la finalitat adaptativa física o convencional i, sobretot, en funció de les convencionalitats bàsiques que permeten als individus entendre’s en les més diverses relacions interpersonals presents en els esports. Secundàriament, la tesi aprofundeix en la revisió teòrica dels diversos models que han abordat el fenomen de la tàctica esportiva i explica els conceptes funcionals de tècnica i estratègia.
El concepte de funcionalitat no significa el concepte positivista de tenir utilitat, sinó que significa l’estudi de dinamismes diferenciats de la naturalesa. En aquest sentit, es concep el funcionalisme psicològic com a comportament associatiu en base a la reactivitat biològica que en constitueix el basament material. La tesi abandona els models teòrics dualistes per abordar l’explicació de la tàctica esportiva en base al criteri comportamental que, deixant el criteri cartesià d’extensió, explica naturalment el comportament humà en línia aristotèlica. Així, s’ofereix una explicació del comportament motor humà respectant els dos nivells funcionals de l’associació, rígida (seqüències cícliques i acícliques intra-repetició) o canviant (acícliques inter-repeticions). La finalitat exclusivament física d’aquest comportament aplicat a les gestualitats específiques esportives acull el concepte de tècnica i les cognicions lingüístiques en absència de propioceptivitat, el concepte d’estratègia.
La conceptualització funcional de la tàctica esportiva es vincula a la convencionalitat canviant modificació de la seqüència motriu (atac-defensa), present només en algunes relacions interpersonals esportives. No és l’harmonització perceptiva (col·laboració) ni l’assoliment d’un objectiu físic final (oposició) les convencionalitats definitòries de la tàctica. Aquestes darreres convencionalitats es presenten com a rígides durant tota la interacció motriu, mentre que la modificació de la seqüència motriu, canviant moment a moment en la seva naturalesa, caracteritza el nivell funcional interpretatiu de la tàctica esportiva amb la temporalitat com a criteri d’èxit de l’acció.
Aquest desenvolupament teòric permet la construcció d’un model didàctic d’intervenció pedagògica sense fases o etapes a superar, que tendeixen a homogeneïtzar les persones i no respecten les diferències individuals; la mateixa praxi aplicativa estructura la millor possibilitat de construcció didàctica, tot destacant la rellevància dels mitjans bàsics de tàctica col·lectiva en ser funcionalment idèntics a la tàctica real dels esports d’equip: col·lectius i interpretatius. La tàctica com a intel·ligència en joc.