Esport i educació

Enguany se celebra l’any Europeu de l’educació mitjançant l’esport. En aquesta revista hi ha una aportació amb l’escrit del professor Carles González, sobre un tema de molta transcendència educativa: l’actuació dels jugadors de futbol com a models a imitar, especialment per part dels nens. L’article fa unes propostes concretes dins l’objectiu general de millorar l’educació mitjançant l’esport.
En aquest context de celebració i donada la preocupació nítidament educativa d’aquesta publicació i l’interès de servir els professionals de l’educació física i l’entrenament esportiu, volem sumar-nos a aquella aportació amb unes reflexions més generals.
Constatem, d’una banda, l’impacte mediàtic dels Jocs Olímpics que se celebren aquest mateix any, i de l’altra, la manca de ressò que la celebració d’aquest Any Europeu està tenint en els mateixos mitjans informatius. La desproporció és molt gran i posa en evidència la rellevància social de cada tema. És ben clar que tots dos temes toquen aspectes diferents i, a més, interessen diferents sectors de la societat. Això no obstant, no deixa de ser un fet que la rellevància educativa de l’esport es presenta com un tema menor, al costat de l’esport espectacle i de l’organització esportiva competitiva, fortament lligada a l’organització econòmica i social occidental.
La desproporció en l’interès efectiu sobre aquests dos aspectes de l’esport ens porta a temes històrics i socials de fons quant a la relació entre l’esport i la cultura. Un dels temes obvis és que l’esport no és un univers social ideal i aïllat, construït sobre valors o comportaments purs. Tal com ha estat afirmat per part d’historiadors i sociòlegs, l’esport és societat i, doncs, s’hi troben els mateixos conflictes i contradiccions que en la societat que l’acull. Des d’aquesta perspectiva, no ha d’estranyar que, per exemple, els valors olímpics de joc net, esforç individual i superació, competició i respecte mutu, i altres, es trobin completament amagats per la manipulació política de les competicions –l’exaltació nacionalista que gira al voltant de les medalles no n’ofereix– cap dubte i les mostres de corrupció a nivell de l’organització política, administrativa i tècnica. Temes com el dopatge, l’‘amiguisme’ en la selecció dels atletes participants o les decisions més que discutibles d’alguns jutges o arbitres, s’imposen com una realitat que pot arribar a ofegar la gràcia i el respecte que ens mereixen, d’entrada, les actuacions dels atletes i els esportistes en general.
Pot ser oportú comentar una situació viscuda personalment a Olímpia, en una trobada de directors de centres d’educació física i esports, abans dels Jocs de Barcelona ‘92. De forma congruent amb els interessos de l’Acadèmia Olímpica, es va proposar, en una sessió de treball, un acostament de l’olimpisme cap a valors més educatius, tot apartant-lo dels interessos comercials que apareixien com a fonamentals en l’organització d’aquell moviment social. Una proposta com aquesta havia de ser benvinguda, entre altres coses, perquè s’adeia amb l’ideari olímpic i, a més a més, era inofensiva. Però la reacció vehement i, fins i tot irada, d’un representant d’un país occidental, que va amenaçar de no incorporar-se a un consell de notables d’aquella organització si prosperava la idea, va sorprendre i va convidar a reflexionar els presents.
A banda de l’anècdota, crec que és legítim pensar que l’organització política i econòmica occidental imposa a l’esport uns valors que no solament s’allunyen dels valors de l’olimpisme, sinó que es contradiuen amb valors educatius teòricament tan assumits com ara la salut a nivell fisiològic o l’autonomia i l’honestedat a nivell de consciència individual. Han aparegut diferents escrits en els diaris sobre aquest tema, arran de les incidències dels recents jocs d’Atenes.
Davant d’aquesta realitat social hi ha els educadors i entrenadors que s’ocupen dels qui fan activitat física i esport, a totes les edats i en diferents àmbits. Hi són com a professionals que, tot i adonar-se de tot el que s’esdevé en “l’esport-espectacle”, saben que hi ha un univers d’activitat professional diferent i necessari per al conjunt dels ciutadans. És l’univers de l’activitat física i esportiva que els individus realitzen com a actors i no com a espectadors. Aquest és l’univers que els preocupa principalment. Cal dir que, en aquest àmbit, sí que hi ha la possibilitat de desenvolupar un programa educatiu construït sobre valors que són favorables a la salut i benestar dels individus. Aquesta és la seva preocupació i la seva tasca.
Això no obstant, l’esport que es magnifica per la seva presència aclaparadora en els mitjans audiovisuals, i que omple les hores de lleure de la gent, persisteix. Els professionals de l’activitat física i l’esport necessiten, aleshores, posicionar-se sobre aquest fet i les polèmiques que s’hi generen, encara que només sigui per requeriment de la gent que els coneix. A més a més, molts d’ells tenen càrrecs en l’organització esportiva i en la qual hi ha aspectes que els desagraden, els frustren o que han de suportar. En aquest punt és quan es fa necessari distingir entre el que és l’àmbit d’actuació educativa i l’àmbit d’actuació política. L’educador físic i esportiu, i el mateix entrenador o tècnic esportiu, tenen un àmbit d’actuació clar, que és la formació individual en les habilitats físiques i esportives, inclosos els desenvolupaments tècnics i tàctics de l’esport més competitiu. Correspon al polític, en canvi, procurar d’assolir una organització esportiva favorable als ideals i als objectius que socialment s’hagin pogut establir, i vetllar pel paper que l’esport assumeix en la vida de les comunitats humanes.
Cal dir, en tot cas, que encara que els educadors i els entrenadors no són els responsables de l’organització esportiva i de la preeminència de determinades concepcions de l’esport en l’àmbit social, sí que ho són, en canvi, de la formació individual quant al coneixement de la realitat de l’organització esportiva, de la seva complexitat i de les seves contradiccions, i de la manera com l’organització política i social general l’afecta. Els educadors i els entrenadors, per dir-ho d’una altra manera, no són els qui han de planificar ni executar el canvi social pel que fa a l’esport, però sí que són els qui han de facilitar i promocionar el coneixement objectiu, l’esperit crític i la interpretació més rigorosa dels esdeveniments que regularment emplenen els mitjans audiovisuals. Es tracta, en definitiva, d’admetre i d’assumir que educar no és només formar la persona, sinó també preparar el ciutadà.
Josep Roca i Balasch