Mesurament del ritme basat en la sincronització
mitjançant un programa informàtic

Autora: Mª José Montilla Reina
Departament d’Esports Individuals.
INEFC-Lleida

Director:
Dr. Josep Roca Balasch
INEFC-Barcelona.
Universitat de Barcelona

Resum
La tesi té com a objectiu principal proposar i validar una bateria de proves que siguin capaces de quantificar la capacitat de sincronització d’un subjecte respecte de diferents estructures rítmiques i prenent també el “tempo espontani”.
La investigació s’ha dut a terme en diverses fases. En primer lloc, s’han analitzat els conceptes relacionats amb el terme ritme que apareixen en alguns dels esports rítmics coneguts en l’actualitat. En segon lloc, ha estat consultat un gran nombre de bateries de proves ideades dissenyades per a la mesura del ritme en les seves diferents facetes, tot constatant la falta d’estudis rigorosos en aquest camp.
Amb la intenció que la valoració del ritme motor pugui ser més objectiva i quantificable s’ha ideat aquest estudi i s’ha proposat una bateria de proves informatitzades que poden contribuir al mesurament més exacte de la sincronització motora, entre d’altres capacitats. L’objectiu de la investigació és, doncs:
Proposar una bateria de proves basada en un programa informatitzat com a un instrument vàlid i útil per mesurar:
1. Les capacitats implícites en la sincronització motora davant d’estímuls auditius rítmics externs, en els aspectes següents: Capacitat d’aprehensió o memòria immediata d’estructures rítmiques, capacitat d’anticipació i sincronització amb estructures rítmiques i capacitat psicomotora per controlar les respostes. Proves P1 a P12.
2. Tempo Espontani. Prova adaptada de Stambak.
També s’ha aplicat una prova d’observació de seguiment de la música amb els peus i amb el cos (P14-1 i P14-2), per comprovar les possibles relacions amb tots dos mètodes d’avaluació.
Amb la finalitat de validar la bateria de proves, aquesta s’aplica a tres mostres que presenten diferent nivell d’experiència en música o activitats corporals relacionades amb aquesta: Grup 1 (A i B): nul·la o escassa experiència; grup 2: professors de música; grup 3: gimnastes de gimnàstica rítmica.
Com a conclusions més destacables de l’experiència exposem que:
1. El tempo de les proves condiciona l’ajust temporal.
2. Es comproven diferències significatives entre el Grup 2 –músics– i la resta dels grups en algunes proves ràpides (120 ppm –estructures ternària i quaternària–), lentes (60 ppm –estructures ternària i quaternària–) i molt lentes (30 ppm –totes les estructures–).
3. Les proves d’estructura simple presenten millors resultats que les d’estructura ternària i aquestes, millors resultats que les d’estructura quaternària.
4. El coeficient de variació en la prova de tempo espontani, ens indica que el grup de músics és el que presenta més regularitat en realitzar aquesta prova.
5. El 73,07 % de la mostra realitza aquesta prova de tempo espontani a una velocitat que oscil·la entre 60 i 150 ppm.
6. Els resultats de la correlació de Pearson realitzada ens mostra que no hi ha correlació entre les proves de sincronització, P1 a P12 i les basades en l’observació, P14-1 i P14-2.
7. Tanmateix, existeix una correlació estadísticament significativa en les proves P3 (240 ppm estructura quaternària), la P9 (60 ppm estructura quaternària), P10 (30 ppm estructura simple), P11 (30 ppm estructura ternària) i P12 (30 ppm estructura quaternària) i la prova P13.