Notes sobre ètica del coneixement

En l’anterior editorial reclamàvem l’existència d’un coneixement que servis a un interès tan fonamental dels individus com és la salut, i manifestàvem el compromís d’aquesta revista amb la publicació de producció intel·lectual encaminada a aquest objectiu.
El sol fet de posar la salut de l’esportista per davant del rendiment competitiu i dels interessos comercials o polítics és ja una qüestió de valors, que apunta cap a l’exigència d’una reflexió i un compromís ètic. De fet, aquest plantejament no és més que una concreció d’una qüestió més general i comuna entre els científics quan es pregunten sobre què s’investiga i per què. Tanmateix, la producció intel·lectual té altres exigències i compromisos que porten a parlar d’una ètica pròpiament del coneixement.
Ens referim, en primer lloc, al compromís amb la veritat de les coses, per dir-ho d’una manera molt general i utòpica. Els discursos científics i tota la producció intel·lectual en termes de comunicacions, ponències, articles, llibres, etc. haurien de procurar ajustar-se al màxim a la realitat dels fenòmens de què parlen. Convé recordar això perquè poden donar-se, i de fet es donen, produccions intel·lectuals que s’articulen no tant amb aquell compromís –que, tot sigui dit, tothom assumeix com a bàsic– sinó més aviat desenvolupant-se molt fortament condicionades i limitades per dinàmiques que podríem qualificar d’afegides o alienes a aquell interès bàsic i fonamental.
Una d’aquestes dinàmiques és la que converteix les teories i els models científics o tècnics en doctrines a seguir o, fins i tot, en veritats de fe. No és estrany trobar qui s’identifica com a postulant d’una aproximació teòrica i, a més, blasma i menysprea els qui no la comparteixen. Crec que és possible trobar postures com aquestes en les relacions entre professionals de diferents ciències i a l’interior d’una mateixa ciència. No cal dir que l’actitud correcta, al nostre entendre, és la de prendre les teories i els models de representació de la naturalesa com a mitjans, com a instruments conceptuals, i no pas com a fins.
Una altra dinàmica, que pot anar lligada a l’anterior, és la que s’organitza en base als individus i els seus interessos personals, gremials o polítics. No és tampoc difícil observar com existeixen correlacions de forces, a les universitats i en centres com els nostres instituts d’educació física i esports, que tendeixen a actuar promovent un determinat discurs de cara, primordialment, a crear una estructura acadèmica de poder.
Es pot argumentar que el coneixement no és neutre i que es troba sempre immers en la dinàmica social en què s’integra. No ho discutim. Però afirmem, a la vegada, que hi ha una obligació ètica en el sentit que els professionals del coneixement es mantinguin vigilants i orientats respecte de l’objectiu científic fonamental que no és altre que el de buscar la correspondència entre els discursos científics i els fenòmens de què parlen.
Josep Roca i Balasch