Els condicionants:
concertació i imposició
en el desenvolupament de la creativitat motriu

• NAPOLEÓN MURCIA PEÑA
Llicenciat en Educació Física.
Professor de la Universidad de Caldas (Colombia)

Resum
És un estudi que es va dur a terme a 7 escoles urbanes d’un municipi de Caldas, amb una població univers de 2.113 nens i nenes. En aquestes institucions es van realitzar processos d’observació participant i entrevistes en profunditat per a seleccionar casos típics i poder aplicar entre els seleccionats un test de creativitat motriu.
La investigació va buscar resposta a les indagacions: Com es manifesten els condicionants: concertació i imposició i quina és la seva influència en la creativitat motriu dels nens d’aquestes escoles? Per resoldre aquest interrogant, es va acudir a les propostes de complementarietat i integració metodològica assumides per Murcia i Jaramillo (2000), Camerino (1995), Mardones (1991), Habermas (1999), Trigo i cols. (1999) entre d’altres, utilitzen en conseqüència mètodes quali-quantitatius. Entre els resultats més importants es destaquen.

Els condicionants més utilitzats a l’escola són tres: La concertació, la imposició i una mena d’híbrid entre aquests dos.

No es presenten diferències significatives pel que fa a l’estat de desenvolupament de la creativitat motriu, a les escoles que utilitzen com a condicionant la concertació i la imposició (casos considerats típics), malgrat que hi ha millors nivells d’originalitat en aquells grups que són castigats i que utilitzen com a mecanisme de control la imposició.
Alguns antecedents

Les investigacions en creativitat
La creativitat motriu és una àrea poc explorada a nivell mundi al malgrat el gran desenvolupament que ha assolit la creativitat en altres camps. Són innombrables les aportacions en el camp de l’administració, l’arquitectura, les arts, i fins i tot en el camp de l’educació en tot allò que té a veure amb el desenvolupament d’intel·ligències logico-matemàtiques, lingüístiques, socials, entre d’altres. Un recorregut per investigacions recents en creativitat, corroboren aquesta apreciació:

Societat-cultura i creativitat
Alguns estudis demostren la influència del medi social i cultural en els processos de producció creativa: S. J. Kokot i J. Colman (1997), en una investigació que intenta descobrir les característiques de l’ésser creador mitjançant una prova de solució de problemes a través de la pintura, demostren que els adults canalitzen les solucions segons l’originari del seu ésser; és a dir, les solucions busquen la competència i estan organitzades des de la seva formació cultural. Mentre que en els nens les respostes estan relacionades amb el seu estat essencial o benestar emocional, en els adults la creativitat se supedita a models d’estereotip.
A aquestes conclusions sembla arribar Weisberg (op. cit., 1989), quan assumeix que en la ment del subjecte creador no s’esdevé res diferent a qualsevol altre procés de producció intel·lectual, d’aquesta manera, el producte creatiu no és més que l’examen detallat de preconceptes, cosa que permet abordar el problema des de punts de vista diversos. La naturalesa incremental implica que les solucions es van construint progressivament, adjuntant a poc a poc la informació recopilada i processant-la amb petites passes, i no mitjançant grans salts d’intuïció com ho proposen les teories gestàltiques. Això és, que la creativitat es troba fortament associada a la riquesa cultural dels subjectes. De forma similar, Amabile, Romo (vegeu Romo, 1997) i Stemberg i Lubart (1997) troben també la naturalesa social i cultural de la creativitat, perquè si aquesta és valorada des del producte creat, la valoració ha de venir donada per la societat i la cultura; per això les seves investigacions fan servir grups d’experts en cada un dels camps per valorar el producte creatiu dels investigadors.