Efectes d’un programa d’entrenament de força mitjançant mètode de contrast (càrregues pesades i lleugeres) sobre
la força i la massa muscular en subjectes de 50 a 70 anys

Autor: José María González Ravé
Universidad de Castilla-La Mancha
Directors: Dr. Manuel Delgado Fernández
Universidad de Granada
Dr. Manuel Vaquero Abellán
Universidad de Córdoba

Resum
La quantitat de massa muscular i de força voluntària absoluta disminueix amb l’increment de l’edat. L’envelliment comporta una disminució de la massa muscular així com una degeneració neuronal que finalment conclou en una fase de dependència funcional d’altres persones. En l’última dècada, l’entrenament de força ha estat investigat com el mitjà per evitar o reduir la pèrdua de massa muscular que s’esdevé amb l’edat, fenomen conegut com a sarcopènia.
L’entrenament de força en persones grans condueix no solament a increments en la força màxima sinó també a la producció de força explosiva, acompanyats d’adaptacions no solament en el sistema nerviós sinó també d’hipertròfia muscular, tot plegat en subjectes de mitjana edat i en persones grans de tots dos sexes. L’augment de força i massa muscular obtingut gràcies a l’entrenament fet per aquests subjectes suposa, doncs, un guany d’independència funcional i, per tant, una millora en la qualitat de vida, cosa que comporta menys dependència d’altres persones, reducció del risc de contreure patologies musculoesquelètiques i osteoarticulars.
L’objectiu del nostre treball d’investigació és valorar, d’una banda, les diferències existents de massa muscular, manifestacions de força, percentatge gras, hematologia, bioquímica sanguínia i anàlisi d’orina entre subjectes no esportistes i esportistes de 50 a 70 anys, abans i després de realitzar el programa d’entrenament de força, i d’una altra banda, els efectes de l’esmentat programa d’entrenament de força realitzat mitjançant l’ús de la combinació de càrregues pesades i lleugeres, tant sobre l’àrea de secció transversal de la musculatura del membre inferior (cuixa) i del membre superior (braç), com sobre el guany en força mesurada amb el test de Bosco (SJ, CMJ, DJ i test de resistència a la força ràpida de 15 segons), així com els efectes sobre la massa grassa, la massa muscular, i les modificacions en sang i orina que es puguin produir en tots dos tipus de subjectes d’aquestes edats.
Es va estudiar una població de 22 subjectes, plantejant un disseny de mesura pretractament, l’aplicació d’un tractament a dos grups diferents (un d’esportista –n=9– i un altre de no esportista –n=13–) i la mesura posttractament on la variable independent és l’entrenament de força mitjançant contrast de càrregues pesades i lleugeres en la sessió, durant un període de temps de 16 setmanes i les variables dependents: el mesurament de la força mitjançant test parcial de Bosco, antropometria (massa muscular, percentatge gras, àrea de secció transversal de cuixa i braç) hematometria bioquímica en sang, anàlisi d’orina i antropometria.
Els resultats mostren que la força explosiva, l’elasticoexplosiva, l’explosivoelasticoreactiva i la resistència de força ràpida són superiors en subjectes esportistes respecte a subjectes no esportistes, abans de l’entrenament de força. Així mateix, subjectes esportistes i no esportistes presenten valors similars de pes, àrea de secció transversal de braç i cuixa, així com de massa muscular valorada per l’equació de Doupe, encara que el grup de subjectes esportistes posseeix menys percentatge gras i una major massa muscular valorada per l’equació de Martín abans del programa d’entrenament. L’aplicació d’un entrenament de força basat en el mètode de contrast (càrregues pesades i lleugeres) en la sessió, ha millorat significativament en les extremitats inferiors la força explosiva, l’elasticoexplosiva, l’explosivoelasticoreactiva i la resistència a la força ràpida en el grup no esportista i en el grup esportista. A nivell antropomètric no s’han produït canvis significatius en el pes corporal en cap dels dos grups i tampoc en el percentatge gras del grup no esportista. D’altra banda, s’han produït en tots dos increments altament significatius de la massa muscular determinada amb dues equacions diferents, augments de l’àrea de secció transversal de cuixes i braços, així com disminucions del percentatge gras en el grup esportista. Els resultats de les anàlisis de sang i orina mostren que abans de l’entrenament de força no hi ha diferències en ambdues variables, excepte en eritròcits i VCM que són més grans en el grup esportista. Després de l’entrenament de força amb mètode de contrast per al conjunt dels subjectes solament es produeix disminució significativa als següents paràmetres: CK, urea i creatinina.
Per al grup esportista es produeix disminució en ph i basòfils, i augment en hemoglobina. En el grup no esportista es produeix augment del percentatge de neutròfils i disminució en el percentatge de basòfils, així com indicis de significació en l’augment de monòcits i disminució de limfòcits i indicis de significació en CK.
En conclusió, es pot establir que un mètode d’entrenament de força mitjançant contrast de càrregues pesades i lleugeres en la sessió produeix millora de la massa muscular i les manifestacions de força, tant en subjectes prèviament esportistes com en no esportistes, de 50-70 anys d’edat, simultàniament a respostes i adaptacions bioquímiques, hematològiques i en orina adequades.