Simbologia esportiva monumental
en l’obra de Josep Maria Subirachs

RAMON BALIUS I JULI

Resum
Des de fa anys volia escriure sobre Josep Maria Subirachs i Sitjà (Barcelona, Poble Nou, 1927) i la seva obra dedicada a l’esport, però l’especial personalitat d’aquest artista em feia difícil iniciar la tasca. Subirachs ha estat un personatge controvertit, i fins i tot injustament vilipendiat, per motius en gran part aliens a l’art i penso que més a prop de l’enveja professional malsana. La realitat és que, des de fa més de mig segle, es manté a la primera renglera dels artistes més prestigiosos del món. Francesc Miralles escriu l’any 1999: “La seva obra ha oscil·lat sempre entre monumental arquitectònic i joia preciosista; entre culte i civil; entre renaixement i barroc; entre escultura i pintura; entre innovació i repetició; entre figura i abstracció. Aquesta constant basculació entre conceptes, tècniques, influències i aplicacions ens situa davant d’un artista de gran complexitat que no ha d’estranyar que provoqui grans passions, d’acceptació i/o de refús”. Una exposició antològica presentada l’estiu de 2001 a Mataró, amb un pedagògic catàleg degut a la seva filla Judit, m’han fet entendre millor la creació de Subirachs i m’han fet decidir a engegar l’ordinador.
Subirachs, en una conferència pronunciada en 1989 sobre Art i Esport, es mostra com a profund coneixedor d’aquest i de les seves afinitats amb l’art. Així, ens deia: “Tant l’art com l’esport són font d’emocions freqüentment apassionades”; “Tant l’art con l’esport tenen la capacitat d’obligar a fabricar utensilis en progressiu perfeccionament [...] que són un important ajut en la creació artística,[...] en la pràctica de l’esport aquests aparells complementaris són també en molts casos imprescindibles”, per millorar el rendiment; “En l’esport es imprescindible conèixer l’estructura del propi cos per desenvolupar totes les seves possibilitats”; “L’esport és l’exaltació de les possibilitats de la màquina humana, aquesta màquina que la voluntat, l’esforç i la intel·ligència fan cada vegada més perfecta, arribant a límits que semblen no tenir fi”; “És corrent considerar l’art com una pràctica espiritual en oposició a l’esport, exclusivament dedicat al culte del cos. Però les coses no són tan clares: la ment i el cos, l’intel·lecte i la matèria, són conceptes difícils de separar, com és impossible imaginar separats el temps i l’espai [...] L’art necessita recolzar-se en la matèria [...] L’esport, pel seu costat, necessita totalment de l’intel·lecte [...] per aconseguir resultats cada vegada més difícils i aparentment insuperables”; “Moltes vegades l’art i l’esport han estat junts [...] i al llarg de la història, l’artista ha dedicat en diverses ocasions la seva obra a l’esport”; “Una diferència fonamental entre l’art i l’esport, és que en les creacions artístiques el fet important és l’obra un cop realitzada, mentre que en l’esport interessa la realització per sobre dels resultats”. Penso que Subirachs posseeix dues qualitats, que ell mateix considera indispensables en tot esportista: la competitivitat i l’esperit de superació.
La primera obra dedicada a l’esport la va efectuar durant l’etapa que Judit Subirachs anomena d’encaixos, falques i tascons polimatèrics i Corredor Matheos de penetracions i tensions. Amb motiu dels XIX Jocs Olímpics celebrats a Mèxic, es va concebre el denominat Camí de l’Amistat, on, en els 17 km que portaven a la Ciutat Olímpica, es varen instal·lar 20 escultures monumentals encarregades a artistes de diferents països. L’obra de Subirachs Homenatge a Mèxic, costejada per la colònia espanyola en aquell país, està constituïda per dues piràmides i un element central horitzontal. Construïda totalment en formigó de dos tons, que en las piràmides esta regularitzat, mentre que en el segment horitzontal s’ha deixat l’encofrat a la vista. Sota les ordres de l’artista, varen treballar-hi 72 obrers durant un mes (dia i nit). Al·legòricament, la piràmide truncada representa Mèxic i l’altra que incideix sobre ella és Espanya, i de la trobada dels dos pobles neix la banda horitzontal; el braç curt de la banda indica l’aportació d’Espanya a Mèxic i el llarg, la projecció futura de l’encontre. Els signes jeroglífics treballats en relleu combinen elements de la cultura precolombina amb les anelles olímpiques, i s’hi pot llegir la paraula Mèxicó.