De les pràctiques físiques primigènies
a l’esport educatiu (i III)

Àmbit extern (medi natural)
De les embarcacions de transport
als esports nàutics
Des de les èpoques més remotes els homes han fet servir diferents formes d’embarcacions: rais, pasteres, troncs d’arbre buits... utilitzats amb perxes o amb rems per navegar pels rius, llacs i mars. A poc a poc, aquestes embarcacions primitives van anar reformant-se fins obtenir els caiacs (en llengua esquimal, bots d’homes), canoes i les embarcacions de vela (que apareixen per primera vegada al riu Nil, Egipte, 5500 aC). Podem distingir entre les embarcacions propulsades pels rems i les que són empeses per la força del vent mitjançant les veles desplegades adequadament.
Ben segur que aquests primitius artefactes per al desplaçament aquàtic poden representar una magnífica experiència per als nostres escolars. El nen ha de conèixer els dos grans àmbits de la navegació (rems i veles) i adaptar-se a cadascun. La navegació, en les seves diverses formes, reporta coneixements tècnics i mediambientals i desenvolupa extraordinàriament les dimensions relacionals, afectivoemocionals i de decisió. La nostra proposta pedagògica estaria estructurada en les fases següents: 1. Recerca de materials, modelat i construcció d’embarcacions primitives i d’altres alternatives ideades pels mateixos alumnes. 2. Introducció pràctica a les embarcacions propulsades per rems. 3. Coneixement i pràctica de les embarcacions de vela (aprofitament del vent per aconseguir una propulsió i direcció de la nau).
De les experiències eòliques
als esports aeris
Volar i conquerir l’entorn aeri ha estat sempre una aspiració humana i fins i tot una necessitat; moltes cultures han considerat l’aire i el vent com un element fonamental, cosa que es reflecteix en les pràctiques eòliques recreatives de les seves societats respectives. Els salts al buit amb acrobàcies aèries han estat una constant en una munió de pobles, sobretot els riberencs i marítims amb bons penya-segats. A Egipte es feien globus de papir, s’escalfava l’aire de l’interior i, en conseqüència, aquests artefactes arribaven a una certa alçada i efectuaven recorreguts més o menys llargs, en relació amb els quals existia una certa competència. Els maoris de la Polinèsia, els otomís de Mèxic i les tribus autòctones de Guatemala practicaven el joc del “volador”, en el qual alguns individus s’agafaven cadascun a una corda que penjava d’un disc de fusta que voltava subjectat a un pal alt, i giraven lliurement a mercè del vent regnant. Entre les tribus originàries d’Austràlia, es practicava principalment el bumerang, objecte que posseeix unes especials característiques voladores com ara la seva capacitat planadora i el retorn, els seus descobridors li atorgaven múltiples aplicacions: màgiques i religioses, utilitàries, recreatives, cinegètiques o bèl·liques. Els estels voladors, originaris dels pobles asiàtics del Tibet i la Xina amb tota mena de variants i aplicacions; entre aquestes destaca l’experiència de col·locar un individu agafat a un estel gegant per tal de fer observacions a llarga distància; l’estel és arrossegat i llançat enlaire amb èxit per diversos companys.
En els últims temps, l’home, fidel continuador de la tradició històrica, ha enginyat alguns artefactes per poder volar i sentir el plaer de mantenir-se suspès en l’espai. El resultat actual són els esports aeris moderns i d’altres pràctiques recents: paracaigudisme, caiguda lliure, ala de pendent (parapent), ala delta, aerostació, vol sense motor, salt de pont, etc. El bumerang actual i el frees-bee ens recorden els llançaments d’objectes amb característiques aerodinàmiques especials, entre elles la capacitat i versatilitat del retorn, tot jugant amb els corrents de l’aire.
En el camp pedagògic de l’educació esportiva, en una primera etapa, plantegem el coneixement i el maneig dels artefactes planadors de què es disposi (discs atlètics lleugers, plats voladors, bumerangs, estels o qualsevol altre giny improvisat) i l’anàlisi de les direccions i corrents del vent. Tot seguit proposem de recrear situacions relacionades amb el domini del cos en l’espai, les acrobàcies i el material específic: el trampolí, el minitramp (amb caigudes en matalassos gruixuts i a la piscina) o el matalàs elàstic. Finalment, per als més inquiets i agosarats, sempre queda l’experiència de practicar alguna modalitat entre els esports aeris.
Dels artefactes mecànics als esports de motor
La invenció de la roda en la segona revolució tecnològica (Mesopotàmia, al voltant del 2220 aC) va suposar per a l’home una gran baula en la seva cursa incessant d’avenços en la conquesta i el domini de la naturalesa. La roda és l’instrument bàsic de tots els vehicles terrestres; a partir de la seva invenció s’han anat creant una complexa sèrie d’artefactes mecànics sostinguts per rodes que cobreixen necessitats de transport, productives i bèl·liques. Posteriorment, aquests artefactes s’han destinat a finalitats lúdiques i competitives. Des de les antigues curses de carros tirats per cavalls (bigues i quadrigues) en la segona revolució tecnològica (Edat dels Metalls i Edat Mitjana), arribem a la tercera revolució tecnològica (1a fase: 1765-1885) amb l’aparició dels artefactes mecànics propulsats amb energia autogenerada (bicicleta, patins de rodes) amb aplicacions utilitàries i també lúdicoesportives, ja que representaven l’originalitat i la modernitat d’una nova pràctica recreativa i competitiva en la seva època: l’esport. En la 2a fase (1885- 1960), sorgeixen els vehicles dotats de motor d’explosió (motocicletes i cotxes), tot un símbol de la modernitat que transformarà la nostra forma de vida. Ben aviat aquestes màquines tindran una enorme acceptació popular en el camp de l’esport, encara que mai no han estat acceptades en el més gran espectacle esportiu: els Jocs Olímpics.
Les màquines d’energia autogenerada i les màquines d’energia propulsada (amb motor d’explosió) pertanyen al nostre entorn sociocultural i tecnològic. El nen, molt familiaritzat amb aquests artefactes mecànics d’avui, ha d’aproximar-se de forma gradual a les màquines, des de la més senzilla i necessitada d’esforç a la més complexa i propulsada, amb objecte de conèixer-les, manipular-les, conduir-les, respectar-les i gaudir-ne. Suggerim un ampli treball amb les màquines d’energia autogenerada: treballs d’habilitat i destresa, desplaçaments per diferents superfícies, curses, jocs i equilibris diversos. Posteriorment, caldrà propiciar algunes experiències amb vehicles de motor autònoms i poc perillosos: karts i d’altres varietats similars. En la nostra època, conduir vehicles no és un luxe sinó una necessitat; la majoria dels nostres alumnes s’introduiran de forma primerenca en els vehicles de motor convencionals. La formació rebuda en aquest àmbit pot ser de gran valor.
Dels jocs eqüestres als esports hípics
D’entre els animals domèstics, el cavall (estepes de Sibèria, vers l’any 3000 aC) ha estat sens dubte, per a l’home, el més important pel seu caràcter polivalent: serveis de transport, feines agrícoles, utilitat en conflictes bèl·lics, en el temps de lleure, etc. En algunes cultures, sobretot de l’àmbit asiàtic, va ser un element clau i el fonament primer de la seva mateixa existència com a grups nòmades organitzats; els hitites van desenvolupar una sorprenent teoria al voltant del cavall i el seu entrenament per a les curses, teoria que trobem recollida al text de Kikkuli (vers l’any 1360 aC). Fent un rastreig etnològic pels diferents pobles i civilitzacions que han conegut i utilitzat el cavall, fonamentalment en les civilitzacions asiàtiques i europees, trobem una enorme varietat d’activitats hípiques de caràcter recreatiu, competitiu i festiu: curses amb multitud de variants, jocs hípics (de destresa, de lluita), acrobàcies hípiques o jocs col·lectius a cavall (polo, koura, buzkashi). L’hipòdrom com a instal·lació específica es construeix, es generalitza i s’institucionalitza des de diversos segles abans de Crist i representa el gran nivell d’acceptació social de totes les activitats hípiques de caràcter recreatiu, que vindria a resumir l’estatus que tenia el cavall entre aquestes cultures.
A hores d’ara, el cavall ha perdut el protagonisme d’antany, ja que les màquines amb motors d’explosió han vingut a substituir les funcions de l’equí, i en conseqüència el seu paper ha quedat reduït a l’àmbit recreatiu i competitiu. Els esports hípics representen aquest segment a l’univers esportiu.
Proposem als nostres alumnes les experiències amb cavalls per tal de conèixer unes activitats que van ser de gran importància en el passat. Aquestes suposen la recuperació de la interacció entre l’home i l’animal a la recerca d’una bona adaptació i coordinació genet-cavall, que ens permeti d’aconseguir els objectius proposats, el gaudi i el reconeixement del medi ambient i el coneixement, respecte i consideració d’un dels animals més nobles, propers i útils al llinatge humà.
Dels mitjans utilitaris de desplaçament
als esports de lliscament
De bon començament l’home i la natura han coexistit de forma quasi permanent; solament en l’època contemporània, amb el procés urbà i industrial i la seva creixent tecnificació, l’home ha viscut parcialment d’esquena a la natura. La relació que el llinatge humà ha mantingut tradicionalment amb alguns elements naturals (neu, gel, rius, barrancs o mars) l’ha conduït a la creació d’un seguit de ginys amb fins utilitaris: les posts d’esquí, els patins sobre gel, les planxes de surf, etc. Actualment, els esports lliscants, hereus d’aquesta mena de pràctiques en l’àmbit recreatiu, s’han desenvolupat molt i representen una oferta força accessible per al nen, encara que sigui de caràcter estacional.
Les primitives pràctiques utilitàries de desplaçament tenen un conjunt de característiques comunes, són activitats d’equilibri sobre instruments lliscants en un medi natural, en les quals s’aprofiten les energies lliures de la naturalesa per poder desplaçar-se amb la màxima eficàcia i el mínim cost. Creiem que aquesta mena d’activitats ofereixen un ampli ventall d’experiències en el medi natural que cal capitalitzar en una educació esportiva. Proposem tres fases d’activitats: 1. Desplaçaments i lliscaments diversos sobre neu, gel, sorra (dunes) i aigua amb el propi cos, buscant les millors superfícies corporals de lliscament per sensacions i eficiència en el desplaçament. 2. Activitats de desplaçament i lliscament en els diferents medis naturals, utilitzant tota mena d’objectes, per tal d’obtenir l’artefacte més lliscant. 3. Pràctica dels esports lliscants actuals en els diferents medis naturals: neu, gel, mar i riu.
De les activitats físiques en el medi natural
(els sistemes naturals) als esports d’aventura
La natura sempre ha ofert a l’home un entorn vital per realitzar activitats físiques de subsistència, lúdiques i educatives. La natura ho era tot per als nostres avantpassats més primitius: hi naixien, se n’alimentaven, s’hi aixoplugaven, s’hi esbargien, la temien, la idolatraven i hi morien; però fins fa ben poc, el medi natural continuava omnipresent, albergant vida i es constituïa com una enorme i rica escola per als humans presents. Les activitats físiques educatives i recreatives que l’home ha desenvolupat en gran part de la història de la humanitat han tingut lloc en contacte directe amb l’entorn natural, però al mateix temps que l’individu ha anat resolent el dilema cultura-naturalesa a favor de la primera, s’ha dedicat a transformar de mica en mica la naturalesa i se n’ha allunyat. L’esport sorgeix a l’època contemporània en un context urbà i industrial molt determinat, com una pràctica lúdica de rendiment racionalitzada que trenca definitivament amb les pràctiques físiques desenvolupades en un entorn natural, incert i poc estructurat. Els empiristes anglesos del segle XVII i l’influent filòsof i pedagog de la Il·lustració, Jean Jacques Rousseau, promouen una educació corporal en contacte directe amb la natura que produeix un notable ressò en el camp de l’educació corporal: el moviment filantròpic de J. Basedow (precursor de les Escoles Gimnàstiques del segle XIX), el Sistema Natural de G. Hébert (primer terç del segle XX), el moviment Scout de Baden Powell i la Gimnàstica Natural Austríaca. En la dècada dels anys vuitanta, a causa del paradigma ecològic, sorgeix un renovellat interès per la natura i, per reacció a l’estil de vida urbana, s’ofereix la possibilitat de gaudir-ne i poder-s’hi esmunyir utilitzant la tecnologia pertinent. Així neixen pràctiques de terra, aigua i aire on es busquen emocions i sensacions de risc i aventura en plena naturalesa.
Des del punt de vista pedagògic, el medi natural representa la millor pista possible per a una sessió d’educació corporal, autèntica alternativa de les pràctiques esportives urbanes i previsibles. Ens ofereix un entorn ple d’incertesa, ric de possibilitats motrius no previstes que faciliten la interacció de l’individu amb la naturalesa, utilitzant totes les seves capacitats motrius, el coneixement dels recursos i característiques dels seus diversos sistemes, la varietat d’acció, l’assumpció d’una educació mediambiental i el plaer de gaudir de l’entorn natural.
Proposem la confecció d’un programa complet de pràctiques físiques en el medi natural que abasti tota la formació escolar, en el qual es desenvolupin un conjunt d’experiències creixents en dificultat i complexitat, adaptades a les progressives necessitats i interessos del nen/a. En una primera etapa, suggerim un procés que vagi des de les activitats que permetin de desenvolupar les capacitats filogenètiques en el medi natural (Sistema Natural d’Hébert) fins als jocs de complexitat creixent especialment ajustats al medi natural (destaquem els recorreguts i curses d’orientació), passant per experiències de sojorn i acampada a la natura. A continuació, proposem un programa de pràctiques relacionades amb els esports d’aventura les seves modalitats de terra (tresc, cicloturisme), aigua (ràfting, hidrotrineu, descens de barrancs) i aire (salt de pont, parapent). En una tercera etapa, suggerim la introducció dels alumnes més agosarats en els esports de mar i muntanya més tècnics i arriscats (submarinisme, escalada, espeleologia). Finalment, per als més preparats i amb decidit esperit de risc, els proposem les multicompeticions, des del biatló i el triatló fins als raids d’aventura (Raiverd, Red Gauloises...) en els quals s’han de realitzar durant diversos dies, per equips, un conjunt de proves molt exigents pertanyents al camp dels esports d’aventura.
Si l’esport espectacle deriva d’alguns ritus d’iniciació i de certs jocs festius institucionalitzats de diferents pobles i civilitzacions que ens han precedit arreu del món: els Jocs Panhel·lènics a l’antiga Grècia, els espectacles romans al Circ i a l’Amfiteatre, els primitius Jocs Celtes a les Illes Britàniques, les curses eqüestres a l’hipòdrom de Bizanci, les justes i torneigs medievals, el joc de pilota precolombí, el calcio florentí, el polo persa i hindú, el koura musulmà, les arts luctatòries japoneses, les competicions rituals d’iniciació africanes o les proves aquàtiques dels pobles de la Polinèsia... l’esport praxi, del qual procedeix l’esport recreatiu i l’esport educatiu, enfonsa les seves arrels en la cultura material de tots els pobles de la humanitat i les seves activitats corresponen a pràctiques de la vida quotidiana dels nostres avantpassats que formen part del patrimoni cultural de la humanitat.
L’esport, pel seu bagatge cultural passat i per la seva preeminència actual, ha de participar en el procés educatiu dels nostres nens i nenes com a realitat pedagògica autònoma de l’esport espectacle. Javier Olivera Betrán