Autor: Diego Silla Cascales
Departament de Teoria i Història de l’Educació.
INEFC-Centre de Barcelona.
Universitat de Barcelona
Director: Dr. Ferran Rodríguez i Guisado
INEFC-Centre de Barcelona

Resum
L’objectiu d’aquesta investigació va ser analitzar les demandes fisiològiques de l’hoquei herba en competició i el perfil funcional i condicional dels jugadors de les diferents categories. Un primer estudi es va centrar en la valoració cineantropomètrica i funcional de jugadors d’alt nivell nacional i internacional. En un segon estudi es van analitzar les demandes fisiològiques i energètiques de l’hoquei, mitjançant la caracterització de la freqüència cardíaca (FC), la lactatèmia, el consum d’oxigen (V. O2) estimat i mesurat per telemetria, i la despesa energètica en partits de competició oficial i amistosa. Finalment, es va fer una valoració de la condició física de dos equips de primera divisió i divisió d’honor mitjançant proves genèriques (bateria EUROFIT).
Els jugadors de nivell nacional i internacional estudiats (n = 31) es poden descriure com a individus joves (x = 22,7 anys), d’alçada i pes mitjà (x = 175,5 cm; 72,3 kg), poc adiposos (x = 8,7 % de greix corporal estimat) i musculats (x= 50,5 % de massa muscular estimada), amb un somatotip mitjà mesomòrfic equilibrat (s = 2,3 – 4,8 – 2,3).
El seu nivell de potència aeròbica màxima va ser elevat (x = 65,7 mL·kg–1·min–1), així com el seu nivell de resistència aeròbica. No s’observaren diferències significatives en funció de la demarcació tàctica, ni, en termes generals, entre jugadors de diferent categoria. La freqüència cardíaca mitjana en partits oficials va ser molt variable (99-199 bat·min-1; x = 165 bat·min–1; s = 5,6), i se situa en una mitjana del 50 % del temps de joc per sota del llindar aeròbic, un 43 % del temps en la zona de transició aeròbico-anaeròbica i només un 7,3 % per sobre del llindar anaeròbic. Els valors de lactatèmia en competició oficial es van situar entre 1,2 i 10,8 mmol·L–1 (x = 5,1 mmol·L–1; s =1,5) tot confirmant la variabilitat de la intensitat de l’esforç durant el joc i de la discreta activació global del metabolisme anaeròbic làctic. El consum d’oxigen mitjà estimat durant les parts d’un partit de competició oficial d’hoquei herba va ser de 3,591 L·min–1, corresponent a un consum d’oxigen relatiu de 48,5 mL·kg–1·min–1 (70,7 % del V. O2max individual). Aquests resultats ens porten a considerar com a molt rellevant la contribució del metabolisme aeròbic en les competicions d’hoquei herba. El consum d’oxigen mitjà –mesurat per telemetria– en partits amistosos d’entrenament va ser netament inferior a l’estimat en competició oficial. L’estimació del consum d’oxigen en base a la relació entre freqüència cardíaca i consum d’oxigen (FC-V. O2) a la prova de laboratori, va significar una sobreestimació major (34 % sobre els valors reals) que la derivada de l’estimació en base als registres durant la mateixa activitat competitiva. La despesa energètica mitjana global estimada durant els partits de competició oficial va ser de 1.345 kcal (5.628 kJ), i la potència mitjana estimada va ser de 18,1 kcal·min–1 (75,7 kJ·min–1). Els valors mitjans de potència energètica en partits amistosos d’entrenament en base al consum d’oxigen directe van ser inferiors als estimats en competició oficial. Vam deduir que la potència energètica necessitada és similar o una mica superior a la d’altres esports intermitents.
Les proves de condició física (bateria EUROFIT) no van discriminar entre jugadors de diferent demarcació tàctica, però sí que es van manifestar millors resultats en els jugadors de l’equip de categoria superior en les proves de potència aeròbica, velocitat (30 i 50 m), resistència i potència muscular abdominal i potència de cames. Vam considerar de gran interès l’ús dels diferents protocols estudiats com a eines de control sistemàtic i longitudinal de l’entrenament en els jugadors d’hoquei herba. L’homogeneïtat en els resultats funcionals i condicionals obtinguts en diferents posicions tàctiques en jugadors d’alt nivell ens indueix a plantejar l’aplicació de sistemes homogenis d’entrenament físic.