NECROLÒGICA HA MORT PEPE ESTRUCH Es fa difícil escriure alguna cosa sobre un amic quan la seva mort és el tema obligat per a la darrera oració, però accepto el repte, perquè es tracta de dedicar el primer record –a partir d’ara se’n succeiran molts més– a un home que va influir de forma decisiva en la meva dedicació professional i que va ser durant tants anys un exemple a seguir. No repetiré aquí el seu currículum, prou conegut per aquells que el van voler conèixer, però sí que vull remarcar uns fets ben concrets i molt identificats amb la història de la Medecina de l’Esport, catalana i espanyola. Pepe Estruch és pioner en la creació del primer centre especialitzat –al mateix temps que el de Madrid– en la vella i entranyable torre del passatge Permanyer; fou cofundador de la primera revista espanyola de medecina de l’esport, precedent d’aquesta “Apunts d’Educació Física” que avui li ret homenatge. Va ser el director del Centre d’Investigació Mèdicoesportiva de l’INEF de Barcelona i un dels primers col·laboradors en aquesta institució. Però, sobretot, va ser un home dedicat a tot allò de què es va responsabilitzar, amb un vigor i un coratge envejables. El motiu que li aplicàvem afectuosament, “El Tigre”, era sense cap mena de dubte un reflex fidel de la ferocitat amb la qual sempre va defensar allò que creia just. La seva tasca professional no va ser reconeguda al nivell que mereixia, però de la seva boca mai no va sortir cap mot de rancúnia, ans al contrari, va buscar una justificació per a tot i va continuar treballant amb la mateixa decisió que al principi. En els darrers anys, ens va sorprendre amb una mostra de sensibilitat cultural que endevinàvem, però de la qual ell mai no va fer ostentació: els seus llibres de receptes de cuina i de viatges, il·lustrats per ell mateix, suposen per als seus amics un record imperible. Te n’has anat, Pepe, i amb tu se’n va un dels pocs amics-amics, que un té a la vida. Hem plorat la teva mort com la d’algú molt estimat per nosaltres, algú amb qui hem compartit hores felices, en l’àmbit professional i també en el privat, i hores amargues, tant en un àmbit com en l’altre. Has deixat un buit difícil d’omplir. Queda l’esperança que el teu exemple serveixi per als qui hem quedat i, sobretot, per als que vinguin darrera nostre.