JAVIER ÁLVAREZ MEDINA
Doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Professor Associat Universitat de Saragossa
LUIS GIMÉNEZ SALILLAS
Doctor en Medicina i Cirurgia. Professor titular Universitat de Saragossa
PEDRO CORONA VIRÓN
Doctor en Medicina i Cirurgia.
Adjunt del Servei de Cardiologia de l’Hospital Militar del Rei de Las Palmas de Gran Canària
PEDRO MANONELLES MARQUETA
Metge de la Federació Espanyola de Bàsquet

Resum
El futbol sala és un esport col·lectiu, de col·laboració-oposició, amb una sol·licitació energètica de tipus mixt intermitent (aeròbica-anaeròbica), una sol·licitació muscular general dinàmica alta i una sol·licitació estàtica baixa-moderada. S’identifica amb un tipus d’esforç fraccionat i a intervals amb pauses de recuperació incompletes actives i passives de durada variable. El cor, a causa de les característiques d’aquest esport és probablement l’òrgan que més se sol·licita durant la seva pràctica, i ha de realitzar un gran treball cardiovascular.
El futbol sala té una gran repercussió social al nostre país (actualment existeixen 1.500.000 fitxes federatives) però les investigacions sobre aquest esport continuen sent nul·les o molt escasses. Ens plantegem la realització d’un estudi cardiovascular i una anàlisi de les necessitats energètiques que es produeixen quan es pràctica regularment.
En l’estudi han participat 3 equips, que han format una mostra total de 33 jugadors: 14 de professionals i 19 de no professionals. Es va registrar la freqüència cardíaca aproximadament en 150 partits. Tots els jugadors van realitzar una prova màxima d’esforç (Course-Navette) per determinar la seva freqüència cardíaca màxima real (FCMR), el consum màxim d’oxigen i la capacitat de recuperació.
Entre les conclusions cal destacar que:
El futbol sala té un component anaeròbic molt elevat i requereix una adaptació cardiovascular entre el 85-90% de la freqüència cardíaca màxima individual.
La pràctica del futbol sala requereix un adequat VO2màx i una bona capacitat de recuperació.
El jugador de futbol sala necessita una gran potència i capacitat anaeròbica alàctica i una ràpida regeneració dels fosfàgens. Ha de ser capaç de tenir una bona tolerància per suportar nivells mitjans-alts d’àcid làctic.