L’esport és una manifestació humana universal de caràcter lúdic i ascètic que presenta tres àmbits d’actuació molt delimitats: l’esport espectacle, l’esport recreatiu i l’esport educatiu. Cadascun d’aquests camps té els mateixos trets estructurals que l’identifiquen especialment (lúdic-esforç físic-regles-competició-esperit esportiu-risc), tot i que en proporcions diverses segons la mena d’esport de què fem esment. Els dos primers es troben clarament definits i segueixen camins divergents amb sengles filosofies, equipaments, recursos, institucions i practicants. Tanmateix, l’esport educatiu presenta, al nostre parer, interrogants seriosos i fins i tot contradiccions, per la dificultat de conjuminar el concepte “esport” i el concepte “educació”, a causa de la naturalesa peculiar de cadascun. Tal vegada aquest és el r

epte més important que té plantejat l’omnipresent i victoriós esport per demostrar, també en aquest camp, la seva pertinència i l’encaix eficient en el marc educatiu, com a pràctica pedagògica de notable valor formatiu.
L’esport és un estil de vida que posseeix un excel·lent conjunt de valors individuals i socials i un nombre considerable de funcions socioculturals, econòmiques i polítiques, que afecten indefectiblement la formació d’un univers de ciutadans que pertany a una societat molt esportivitzada. A nivell individual destaquem el desenvolupament psicomotor, l’adopció de la identitat, el benestar personal, la millora i prevenció de la salut, la formació de l’autoconcepte, l’increment de l’autoestima i, en resum, la col·laboració en el procés d’autorealització personal. A nivell social subratllem l’excel·lència de l’esport per la seva capacitat d’integració social, per la seva força de difusió i assimilació cultural, per ser un indicador clar de qualitat de vida i benestar social, pel seu lideratge sociocultural, per la seva capacitat de generar periòdicament herois i mites esportius que esdevenen autèntics models de comportament, pel seu impacte econòmic, per ser un element clau en el control social, per la seva idoneïtat com a recurs per canalitzar l’agressivitat i la violència social, tot promovent catarsis individuals i col·lectives, per reforçar les identitats ideològiques i polítiques, per ser un factor de cohesió social i per la seva força de legitimació del poder establert.
Per tal que l’esport sigui una pràctica educativa ha d’ajustar-se a les exigències de la població escolar en els diversos nivells del sistema educatiu, i no pas a l’inrevés, com s’esdevé sovint. Els indubtables valors educatius de l’esport no poden ésser transferits automàticament als alumnes, si no és passats pel sedàs de certes condicions pedagògiques i didàctiques. Qualsevol procés educatiu eficient requereix un esforç de part de l’educand; el resultat d’aquest esforç és un creixement personal, per la qual cosa cal plantejar l’esport educatiu com un procés en la construcció de la personalitat de l’alumne més que no pas com un divertiment o com un entrenament. Per aconseguir d’estructurar un veritable procés educatiu al voltant de l’esport, cal la configuració d’una pedagogia esportiva que doni assistència als educadors en la correcta interpretació de l’educació esportiva en els escolars, i que defineixi els objectius, els continguts, les orientacions didàctiques i les avaluacions. La pedagogia esportiva que proposem per assolir el desenvolupament personal de l’educand és la cognitivoconstructivista.
El marc cognitiu constructivista dels processos de desenvolupament personal parteix d’una concepció humanista de l’individu, en la qual aquest es troba amb ell mateix i des de la pròpia realitat promou la construcció de la seva personalitat. Aquesta s’aconsegueix, canvia i s’assumeix successivament de forma constructiva, personal i intransferible tot al llarg del cicle vital de l’individu. La concepció constructivista aborda els diferents nivells de comportaments implicats en el desenvolupament personal (cognitiu, afectivoemocional i conductual), i també les relacions entre aquests mitjançant els processos autoreguladors. Tal com ho veiem nosaltres, una pedagogia esportiva de caràcter cognitiu constructivista seria més formativa, atès que permetria que els nens i nenes construïssin, amb la inequívoca participació de llur capacitat de decisió, els seus propis esquemes motors i que reorganitzessin els seus patrons motrius de forma autònoma, vivenciada i autogestionada.
Per assolir un procés vàlid al voltant de l’esport educatiu i que aquest esdevingui un instrument eficaç al servei de la formació dels nostres alumnes, cal superar alguns problemes que en distorsionen el procés pedagògic. Sobretot relacionats amb la influència que exerceix sobre l’esport educatiu l’esport espectacle i els que es deriven de la mateixa naturalesa de l’esport. Vet aquí alguns d’aquests problemes: la distorsió que exerceix l’esport espectacle sobre l’esport educatiu, l’especialització primerenca, l’excés de competència, l’establiment de nivells esportius discriminatoris, el coneixement i la pràctica exclusiva d’un nombre limitat d’esports, l’ensenyament separat i compartimentat de les disciplines esportives, la reproducció sistemàtica d’esquemes motrius estandarditzats (les tècniques esportives), la utilització preferent de mètodes directius i l’ús generalitzat de la pedagogia del model que pertany a l’esport de rendiment.
Tenint en compte els problemes plantejats per al desenvolupament d’una possible pedagogia esportiva, entesa no només com un mitjà de l’educació física sinó com una pedagogia específica, al servei de la construcció de la personalitat de l’educand, plantegem (a manera de debat i de reflexió) alguns criteris pedagògics que ens poden ajudar a crear les bases per a una educació esportiva:

1. L’educació esportiva ha d’integrar-se en un concepte més ampli anomenat educació física. Aquesta entén la persona com a un ésser intel·ligent obert a les coses socials i al coneixement, i que està interessat a racionalitzar les seves experiències vitals; per fer-ho promou situacions motrius on es puguin desenvolupar les vivències motores que permetin de construir, de forma autònoma i lliure, l’autorealització de l’individu.
2. L’esport és molt proper als interessos de l’alumne, però cal abordar-lo de manera que l’alumne descobreixi per ell mateix els conceptes específics, la motricitat esportiva, les normes que el regeixen i els seus valors.
3. L’esport és una pràctica de rendiment que es fonamenta en l’esforç físic sistemàtic amb l’afany d’assolir la victòria. Cal conjuminar els objectius de rendiment, propis de l’esport, amb els objectius de desenvolupament personal, propis d’una pedagogia constructivista.
4. Substituir la pedagogia del model, pròpia de l’esport d’alt rendiment, el fonament de la qual és l’ensenyament de les tècniques esportives i una posterior automatització, per la pedagogia cognitiva constructivista, basada en mètodes d’exploració, assaig i el descobriment guiat. Hem de promoure processos menys directius, fonamentats en l’exploració lúdica, la cerca activa d’informació i el descobriment guiat de l’enorme gamma de possibilitats motrius que planteja l’esport en conjunt. El desenvolupament de les tècniques esportives suposa, en les primeres etapes de la formació de l’alumne, un empobriment del ric bagatge motor de l’esport i l’inici d’un procés primerenc d’automatització. Les tècniques són unes modalitats d’execució molt específiques que faciliten l’adaptació de la motricitat de l’alumne/a a una execució eficient, d’acord amb el reglament i amb el desig de vèncer, però no són l’única via d’interpretació motriu de l’esport.
5. Estimular la polivalència motriu, tot evitant la fixació funcional que predisposa a l’elecció d’un mateix repertori de respostes davant d’estímuls semblants i, en particular, l’elecció sistemàtica de les respostes tècniques estandarditzades. Cal que l’educand assagi respostes múltiples de caràcter adaptatiu (properes a la naturalesa de l’estímul) o projectives (més qualitatives i molt lligades a la imaginació i la creativitat de l’individu) que li permetin de disposar d’una variabilitat de respostes davant nombroses experiències en medis distints i en les diverses circumstàncies que proporcioni la motricitat esportiva.
6. Promoure amb un èmfasi especial la capacitat de decisió de l’alumne en diverses situacions de competència, dificultat, complexitat, risc i fatiga. És important de protegir la lliure presa de decisió de l’educand mitjançant la creació d’un clima de confiança, afectivitat i respecte envers les decisions de l’alumne, que li permeti d’assajar, sense tenir por del fracàs i de l’exigència intrínseca de l’excel·lència competitiva, un nombre important de respostes pròpies.
7. Considerem interessant d’incloure en la pedagogia esportiva una pedagogia del fracàs, atès que la mateixa naturalesa de l’esport el porta a la selecció sistemàtica dels millors, tot discriminant els menys dotats. L’esport, com qualsevol activitat humana, comporta un percentatge de victòries i de derrotes, tanmateix, la mateixa naturalesa de l’esport basat en el rendiment i l’assoliment de la victòria (que només pot aconseguir un) i el mimetisme que presenta amb la competició diària de la vida, el fa ser especialment vulnerable amb els més febles. Una bona orientació educativa, a través d’una pedagogia del fracàs, ha de preparar els alumnes cap a l’èxit i cap al fracàs; aquest és una experiència bàsica per al creixement personal i una condició prèvia imprescindible per poder assolir l’èxit.
8. Potenciarem la capacitat introjectiva del subjecte a través de la reflexió individual mitjançant l’observació i l’autoobservació. Cal evitar tant com sigui possible els models de màxima eficiència esportiva que existeixen en la pedagogia esportiva tradicional, l’observació única dels quals deforma el procés educatiu. Cal que l’alumne desenvolupi un procés de recognició de les experiències viscudes de forma autònoma i una reflexió dels resultats obtinguts en relació amb les fites proposades. D’aquesta manera, traslladem gradualment a l’educand els processos i estratègies viscuts en l’àmbit d’aquesta pedagogia esportiva per tal que, des de la pròpia responsabilitat, gestioni i avaluï els seus aprenentatges i les seves conductes motrius.
9. En el marc d’aquesta pedagogia esportiva proposem un procés pedagògic d’integració, en què, a través de l’esport, potenciem les bones relacions humanes. Per fer-ho, plantegem les equiparacions en l’àmbit esportiu següents:
Equiparació sexual (evitar la separació de nens i nenes i eradicar el llenguatge i les discriminacions sexistes).
Equiparació ètnica (promoure la igualtat d’oportunitats).
Equiparació cultural (fomentar processos d’integració).
Equiparació socioeconòmica (evitar les injustícies institucionals).
Equiparació en matèria d’aprenentatge (evitar les discriminacions dels alumnes més dotats envers els qui presenten menys aptituds motrius).
10. Proposar, amb finalitats pedagògiques, fórmules d’aproximació i integració de tot l’univers esportiu, agrupant i classificant les diverses disciplines pedagògiques per llur afinitat estructural i funcional comuna: esports individuals, d’equip, de combat, amb instruments, nàutics, hípics, lliscants...
11. Establir una classificació en base a criteris històrics i pedagògics. Estructurar un seguit de famílies esportives que entronquen les pràctiques d’antany amb els esports actuals per tal d’obtenir-ne més racionalitat i sentit pedagògic, a través d’una progressió històrica i antropològica que justifiqui la independència d’una nova estructura pedagògica d’aquest camp motriu respecte de l’esport tradicional (molt atomitzat i hiperespecialitzat).
12. Desenvolupar una pedagogia esportiva connectada amb la realitat que l’envolta. L’esport és d’un dels fenòmens socials claus de la nostra època, per la qual cosa la interrelació d’aquesta pedagogia esportiva amb l’àmbit escolar (vers un ensenyament més globalitzat i humanista), social i mediambiental, és essencial per a la seva mateixa supervivència.

Proposem una nova pedagogia esportiva integral, que superi la contradicció actual entre el sistema d’ensenyament i aprenentatge esportiu tradicional, molt especialitzat i mecanitzat, basat en la pedagogia del model i en l’aprenentatge de les tècniques esportives com a única via d’accés a la motricitat de l’esport. En aquest enfocament cal compartir allò que és modern amb allò que és postmodern, tot relacionant la unitat d’una disciplina amb la diversitat de l’univers esportiu, l’ètica esportiva amb l’estètica, l’esforç amb la diversió, el present amb el passat, la raó amb el sentiment, la certesa amb la incertesa, allò que és energètic amb allò que és lliscant, allò que és esportiu amb allò que és neoesportiu... El nostre objectiu educatiu seria col·laborar en la construcció de la personalitat d’adults autorealitzats, lliures, tolerants, responsables, oberts a les coses universals, amb un nivell acceptable d’intel·ligència emocional i prou capacitat de decisió. L’esport pot ser un instrument pedagògic magnífic al servei de l’home, només caldria que ho interpretem adequadament.
Javier Olivera Betrán