Autor
Alejandro Legaz Arrese

Directores
Juan José González Badillo
Cap d'Estudis del Centre Olímpic d'Estudis Superiors
Comitè Olímpic Espanyol
Francisco Javier Calderón Montero
Professor Titular de Fisiologia Humana
de l'Institut Nacional d'Educació Física de Madrid
Enrique Serrano Ostariz
Departament de Fisiatria i Infermeria,
Universitat de Saragossa

Resum
Observem, per la bibliografia consultada, que els estudis fisiològics realitzats en esportistes que competeixen en curses d'atletisme, quan aquestes són de tipus transversal, han avaluat generalment els esportistes de nivell mitjà i amb uns coeficients de variació en la marca elevats (5-15 %) i quan són de tipus longitudinal són escassos i de curta durada (4-52 setmanes). Per aquest motiu ens hem plantejat: la fisiologia de l'exercici prediu el rendiment en competició de grups homogenis d'esportistes d'elit? I, quines adaptacions es produeixen en atletes que ja no són d'alt nivell?
Per dur a terme l'estudi, vam comptar amb 254 atletes, de tots dos sexes, que es van sotmetre a una valoració biomèdica al CNICD, com a mínim un cop l'any, durant la seva trajectòria esportiva: estudi del metabolisme del ferro, antropometria, ecocardiografia bidimensional, espirometria forçada, Test de Wingate i ergonometria en tapís rodant. Es va realitzar un estudi transversal distribuint els esportistes en la distància en què van obtenir el millor registre, coeficient de variació en la marca en cada prova inferior al 4 %, i un estudi longitudinal individualitzat per als atletes de qui es disposava d'un nombre de mesuraments superior.
En relació a la predicció de la marca, únicament el volum telediastòlic del ventricle esquerre i els plegaments de les extremitats inferiors es relacionen significativament en la majoria de les distàncies, mentre que la corba lactatèmia/intensitat i la freqüència cardíaca mesurada en esforç i durant la recuperació, es relacionen amb el temps de córrer una marató. Per a altres variables, com ara el V02màx S 6 plecs, pes, etc, hem observat valors de mitjana extrems; els considerem com a fonamentals per a pertànyer al grup d'atletes d'elit, però no tenen poder de discriminació del rendiment en grups homogenis. En relació a les adaptacions que es produeixen en esportistes d'alt nivell, es destaca que el component gras i la dilatació cardíaca es modifiquen substancialment, mentre que les variables relacionades amb el metabolisme del ferro, els gruixos cardíacs, la capacitat vital, l'energia mitjana, i la màxima del test de Wingate i el VO2màx, no es modifiquen substancialment, i en cap moment es veuen associats a l'evolució del rendiment en esportistes d'alt nivell. Es destaca, també, que en aquests atletes no existeix incidència d'anèmia megaloblàstica, miocardiopatia hipertròfica i patologies respiratòries; mentre que una anèmia ferropènica prelatent i latent és relativament freqüent, especialment en les dones i en fondistes de tots dos sexes, però una derivació cap a una anèmia manifesta és inusual. D'altra banda, es demostra que un hematòcrit ³ 50 % no té consistència científica ni com a control de dopatge ni com a prevenció de la salut de l'esportista.