L'"informe Universitat 2000" i els Centres Superiors
de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport

Javier Olivera Betrán

Editorial
Recentment ha sortit a la llum l'informe Universitat 2000, coordinat pel professor Josep Maria Bricall, ex rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus. En aquest informe es tracta la imprescindible renovació de l'ensenyament superior a Espanya al fil dels constants canvis socials. És acceptat de manera general que la societat es transforma més ràpidament que les institucions i les mentalitats de la població (que acostuma a ser l'última cosa a canviar). Les universitats, des de la seva creació en el segle XIII, han estat les institucions encarregades de la formació superior i han hagut de renovar-se amb una més gran celeritat que d'altres institucions socials per poder respondre eficientment a les demandes socials del seu temps: aquests processos són els causants de les denominades crisis de la universitat.
El segle passat ha estat el més dinàmic de la història de la humanitat, els canvis que han succeït al llarg de la centúria i el paper preponderant de la universitat en la formació d'un percentatge creixent dels nostres joves, han exercit una forta pressió per qüestionar-se sobre la funció d'aquesta institució en la nostra societat. En un món globalitzat, interconnectat per la informació, que pretén difondre a tots els estrats socials i geogràfics la societat del benestar material i moral, el prioritari és el coneixement. Per aconseguir la conversió de la informació en coneixement i formar persones amb tarannà humà, solidàries amb l'entorn i visió global, amb capacitat per discernir i alt nivell de resolució socioprofessional, cal construir un eficaç sistema educatiu. La generalització de l'educació a tots els nivells, la dignificació de la formació professional, la investigació bàsica i aplicada, la formació contínua, l'aplicació del coneixement als estrats socials, polítics i empresarials i la creació d'hàbits culturals entre la població constitueixen els eixos fonamentals de la política organitzativa d'un sistema educatiu eficient.
És evident que una educació bàsica de qualitat constitueix el millor motor de desenvolupament econòmic per a un país i l'element essencial i imprescindible de la realització personal d'individu. Els països més poderosos del planeta gaudeixen de potents sistemes educatius, amb finançament públic i privat, en el qual el seu nivell de productivitat, organització i creativitat i el benestar individual i social que faciliten, propicien el seu lideratge polític, econòmic i sociocultural en el context mundial.
La universitat i l'escola no són les úniques institucions encarregades d'aquestes importants funcions, però si ocupen un paper rellevant en l'entramat social, perquè el seu paper és essencial en la formació de la població i el seu futur es converteix en un assumpte d'interès estratègic en el debat sobre la nostra societat. L'informe Universitat 2000 apareix en un moment oportú en el qual la universitat haurà de definir el seu paper social, les seves implicacions amb les altres institucions, els plans d'estudi, la seva estructura organitzativa, la seva autonomia financera en un mercat de lliure competència i el seu model d' ensenyament. Es tracta de passar, en primer lloc, de la fàbrica de parats a la bossa de treball, i tot plegat passa pel progressiu acostament entre el món acadèmic i el món empresarial, el que ha de redundar en l'accés franc al mercat laboral dels universitaris. En segon terme, i com a conseqüència de l'anterior, s'han de configurar centres autònoms amb necessitat de servei a la societat de la qual depenen per subsistir, amb lliure competència acadèmica i independència financera en l'exigent mercat de l'oferta i la demanda.
Els Instituts Nacionals d'Educació Física, convertits en centres superiors de formació de llicenciats universitaris per la llei de 1981, i, posteriorment, les Facultats de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i les Escoles Universitàries de Magisteri especialitzades en educació física constitueixen l'entramat institucional de centres superiors de formació universitària en el nostre àmbit socioprofessional. Després de gairebé vint anys de camí hi ha una acceptació social creixent al voltant dels nostres estudis, es produeix un impacte professional gairebé limitat a les expectatives legislades, se sofreix un reconeixement acadèmic congelat en el procés d'integració cap a la plena normalització universitària i es dóna la paradoxa d'obtenir, any darrere any, un clamorós èxit en l'elecció dels estudis específics per la comunitat estudiantil. Davant aquest trist panorama, els centres superiors de formació de professionals de l'educació física i l'esport tenim una oportunitat històrica per tractar (des de la nostra especificitat, vinculació humana i responsabilitat social) el més ràpidament i eficientment possible els canvis que calen en la reforma i adequació de l'ensenyança dels seus estudis per resoldre amb èxit els grans desafiaments dels nous temps, a fi i efecte d'encaixar definitivament en el marc social i integrar-se satisfactòriament entre la comunitat acadèmica i intel·lectual.
La nova educació estarà determinada per la globalització, les noves tecnologies, l'emigració, la mobilitat i la formació contínua. El lliure accés a la informació està provocant una revolució en la psicologia de l'aprenentatge i, en conseqüència, en els hàbits acadèmics. L'objecte principal de la universitat consisteix a formar professionals qualificats, així i tot la universitat està organitzada segons el model de desenvolupament científic que ja està superat. Cal diversificar la formació dels estudiants de tal manera que s'ofereixi una educació sofisticada, real i humanística en correspondència amb les demandes socials; cal replantar-se el seu finançament de manera que funcioni com a empresa amb vista al mercat i cal introduir un tipus de professorat més professional. Des d'aquesta problemàtica i d'acord amb els objectius traçats, l'aparició d'aquest informe sorgeix en un moment històric propici a la reflexió individual i col·lectiva en nom d'un canvi necessari per aconseguir una societat millor, més solidària i millor preparada per al reptes que ens ofereix el futur més immediat. L'informe no és un receptari ni un text normatiu és més aviat un instrument per al debat i la presa de decisions. Tot seguit, presentem les aportacions d'aquest informe agrupats en cinc àrees: finançament, investigació i desenvolupament (I + D), qualitat, futur i docència.
Ara com ara, a Espanya, en comparació amb altres països desenvolupats, es gasta poc en educació superior, tot just l'1,1 % de PIB, que aporta les seves terceres quartes parts l'Estat. Aquesta situació repercuteix en els estudiants amb menys recursos econòmics ja que només un 17,3 % gaudeixen de beca. Les propostes de l'Informe se centren en augmentar la despesa pública en educació superior (fins un 1,5 % del PIB en 10 anys), duplicar la quantitat de beques que s'atorguen (del 17,3 de mitjana actual al 40 % en primer i segon curs de carrera), implantar la figura del préstec - renda dirigit al 30 % dels alumnes dels últims cursos (aquests préstecs els concediria l'Estat a un % d'interès i haurien de ser tornats quan l'alumne obtingui uns ingressos que superin la renda per capita nacional) i, finalment, augmentar la inversió pública en front de la privada fins que la relació sigui del 80 %- 20 %, incrementant ambdues de manera que hi hagi places finançades pels empresaris.
En gran manera, la universitat espanyola està bastant desconnectada del mercat pel que fa a la investigació, el desenvolupament i la innovació. El poc que l'empresa adquireix o contracta als diferents departaments universitaris està infravalorat. Davant aquesta situació l'Informe promou la creació d'un nou model d'empreses constituïdes per estudiants i professors que exploten els resultats I + D de les universitats i, també, propugna per incentivar econòmicament els docents amb experiència investigadora i atorgar estatut de funcionari als que desenvolupin I + D. Hi ha un suport explícit notable i evidents complicitats del món empresarial al projecte de reforma universitària.
La qualitat de l'ensenyament està condicionada bàsicament per la massificació de les aules, el descens de la natalitat ha estat contrarestat per la generalització del model d'ensenyança superior. Es proposen dues mesures expeditives: La creació d'una "Agència d'Acreditació Oficial" que supervisi totes les carreres i tingui poder vinculant per suprimir el permís d'impartir els estudis als centres menys preparats. Tornar a definir el concepte de crèdit (10 hores lectives) i crear una "Targeta de crèdits" universitaris, el líquid dels quals vagi minvant si l'alumne repeteix.
El futur dels estudis universitaris passa pels plans d'estudi que segueixen ancorats en mètodes i sabers de més d'una dècada, la tendència de la qual a estimular les professions liberals contrasta amb l'apogeu de les carreres tècniques i la formació contínua a empreses. La proposta vindria per la implantació i generalització de les noves tecnologies en les xarxes d'accés universitari a fi i efecte d'afavorir la seva utilització per part de professors i estudiants.
L'abús de la figura del professor associat i l'endogàmia que hi ha en la professió docent han distanciat la universitat de l'empresa. La proposta de l'informe vindria donada per la recuperació de la figura docent-professional extern contractat i, a més a més, exigir el coneixement de nous mètodes pedagògics als professors. En aquest apartat hi ha un sector del professorat que dubta que la figura del professor contractat vagi a canviar l'ús excessiu del professor associat, també es dóna un rebuig a substituir els punts que s'atorguen per investigació científica (publicacions) per la investigació aplicada (experiència professional).
L'Informe fa un diagnòstic sobre la universitat espanyola del que és difícil discrepar, però també aporta unes solucions que cal reflexionar, debatre i, en resum, aplicar per sortir del marasme institucional i social en el qual ens trobem. En els nostres centres específics en la formació de llicenciats en ciències de l'activitat física i l'esport i en educació física afectats de la malaltia universitària comuna i d'alguns mals particulars, des de la nostra ambigüitat i/o transitorietat institucional tenim la gran oportunitat de replantejar-nos el futur i encaixar-hi a través de les interessants propostes que ens suggereix "l'informe Bricall" i així resoldre, les nostres velles aspiracions.
Els responsables universitaris, els polítics, la societat en el seu conjunt i nosaltres mateixos com a integrants incòmodes (encara) del sistema universitari, disposem avui d'un instrument d'anàlisi de la Universitat molt valuós que ens pot oferir una oportunitat històrica per aconseguir, al recer dels canvis que promou, el nostre encaix definitiu a la universitat.